La tristesa, com la depressió, també formen part de les nostres vides com un afecte o estat emocional normal. Al llarg de les nostres vides podem assumir pèrdues de tot tipus, d'estatus, de béns materials, de persones estimades, de projectes no assolits o fracassos,.... Gràcies a la tristesa i el to emocional baix que sol acompanyar aquests estats depressius, la persona pot retirar-se, disminuir la seva activitat frenètica quotidiana, per pensar i reflexionar sobre allò que succeeix en la seva vida. Podem plorar per allò que hem perdut.

Una mirada amable cap als sentimiestos negatius també ens permet descobrir aspectes de la nostra persona que són importants per adaptar-nos a les noves situacions i per al nostre desenvolupament personal.

Si bé és cert que el propòsit de l'existència en els éssers humans és lluitar per la preservació de la vida, aconseguir uns nivells bàsics de benestar i accedir al plaer, les emocions negatives també formen part de les nostres vides i ens serveixen precisament per ser més conscients de les nostres necessitats.

De vegades poden aparèixer episodis de tristesa immotivada en la majoria de persones, acompanyades de conducta de plor o no. Considera-les com un problema o trastorn dependrà de la seva freqüència, durada i intensitat però sobretot si tenim la sensació que interfereix en la nostra vida quotidiana. Sempre podem anar a buscar ajuda professional per intentar aclarir la font dels nostres sentiments o estats d'ànim que ens molesten.

La persona distímica presenta un estat d'ànim crònicament depressiu la major part del dia, la major part del temps. Pot ser manifestat per la pròpia persona o bé ser observat pels altres, per les persones pròximes, durant almenys 2 anys, de manera ininterrompuda. Sense episodis de depressió major. Podria entendre com a estats duradors de tristesa patològica.

Estan presents alguns dels següents símptomes:

• Pèrdua o augment de gana
• Insomni o hipersòmnia
• Falta d'energia o fatiga
• Baixa autoestima
• Dificultats per concentrar-se o per prendre decisions
• Sentiments de desesperança
• Conductes d'aïllament i baixa activitat social
• Llenguatge escàs o excessivament negatiu

El trastorn bipolar es caracteritza per la presència d'un o més episodis de depressió major i algun episodi maníac o hipomaníac. Moltes persones amb trastorn bipolar circulen d'episodis depressius a episodis maníacs i viceversa, d'aquí el terme bipolar, on l'estat d'ànim sembla anar d'un extrem a un altre, en algunes persones hi ha períodes d'una certa estabilitat entre un episodi depressiu i un episodi maníac. A cada persona pot presentar un cicle o patró particular, de tipus estacional.

Un trastorn similar al trastorn bipolar, però de menor intensitat o gravetat, és el Trastorn ciclotímic on es dóna la presència, durant almenys 2 anys, de nombrosos períodes de símptomes hipomaníacs i nombrosos períodes de símptomes depressiu que no compleixen els criteris per a un episodi depressiu major. produir conseqüències greus (per ex., compres irrefrenables, indiscrecions sexuals o inversions econòmiques esbojarrades)

Quan es presenta un estat maníac parcial o limitat d'intensitat és diagnosticat com episodi hipomaníac

De vegades s'entenen com a sinònims l'estrès laboral i el burnout, encara que relacionats, són dues entitats diferents. També es coneix el burnout com la síndrome del cremat o de desgast professional.

La definició de la síndrome de burnout més utilitzada és la de Maslach & Jackson (1986) considerada com una resposta a l'estrès laboral cronificat. Tres dimensions:

Esgotament emocional: la persona després d'una interacció intensiva amb usuaris, pacients, clients, .., es troben sense energies , com un esgotament dels recursos emocionals propis. La persona sent que no pot donar més de si mateix a nivell emocional.

Despersonalització: Es manifesta a través d'actituds negatives com el tractament despectiu, actituds fredes i distants i desconnectant dels problemes de l'usuari. Aquesta dimensió es pot entendre com una manera d'afrontament a l'esgotament emocional.

Manca de realització personal en el treball: Es produeix una valoració negativa del propi rol professional, el desgast  de la persona que pateix burnout fa que se senti insatisfeta amb el seu treball, o entorn laboral arribant a mostrar sentiments d'ineficàcia en el desenvolupament de la seva professió.

De manera resumida podem entendre com un procés, al qual s'arriba després d'un període de temps prolongat, d'esgotament físic, emocional i mental.

Sol irrompre davant fets anecdòtics o nimis, una cosa que passa a casa abans d'anar al treball, o un cop la persona s'ha desplaçat es veu incapacitat d'entrar a la feina. hi ha una sensació global de postració, com quedar buit d'energia.

És el trastorn de la son més freqüent en la població general, destacant en dones, ancians i persones amb problemes psicològics com ansietat i depressió. Consisteix en una reducció de la capacitat per a dormir, i pot manifestar-se de diverses maneres que donen lloc a diferents tipus d'insomni:

Insomni d'inici o de primera hora: problemes per iniciar el son en menys de 30 minuts.

Insomni de manteniment: Problemes per mantenir el son, produint-se despertars nocturns de més de 30 minuts de durada, o despertant definitivament de manera precoç , amb manca d'hores de son.

La manca de son pot afectar de manera negativa a la vida de la persona que el pateix, provocant deteriorament social, ocupacional o d'altres àrees importants.

El nombre d'hores de son necessàries varia d'unes persones a altres. Tot i que la mitjana diària és de 7 hores i mitja, hi ha un rang d'entre 4 ("poc dormidor") a 10 hores ("grans Dormidor"), considerant-se aquests valors dins de la normalitat.

Segons el temps d'evolució, l'insomni pot ser: temporal (només uns dies o setmanes), o crònic (mesos o anys).

Encara que les causes poden ser múltiples, la manca de pautes o hàbits saludables juguen un paper important, sovint l'insomni es deu a preocupacions o conflictes personals que provoquen tensió i ansietat, l'insomni amb freqüència és el primer senyal d'alarma que observem.

ENLLAÇOS A DOCUMENTS I WEB

Pautes per millorar el dormir i descansdormir_pautas.doc

Fa més de mig segle, Hans Selye va definir l'estrès davant l'Organització Mundial de la Salut com: "la resposta no especifica de l'organisme a qualsevol demanda de l'exterior".

Hem d'afegir a aquests concepte el valor que té la personalidadde cadascú, no tothom té el mateix nivell d'exigència o percep el món de la manera mateixa, per la qual cosa l'organisme no només ha de respondre a les demandes externes, també a les pressions i demandes internes per respondre a les situacions que ens anem trobant a la vida. Per entendre'ns, una persona exigent, o excessivament responsable, amb necessitat de tenir-ho tot sota control pot veure's afectada de manera més negativa per estrès que una altra persona més flexible i adaptativa

Diem que una persona es veu afectada per l'estrès quan a nivell general hi ha un excés de demandes a les quals la persona ha de donar resposta i es veu sobrepassada. La persona corre el perill en l'intent per dominar la situació de patir pertorbacions serioses en el seu equilibri emocional, en forma de símptomes físics com el dolor, alteracions en els sistemes corporals (gastrointenstinal, vascular, arterial, ..), acabant a través del temps en malalties que poden fins i tot tenir conseqüències greus

Estrès vol dir ESFORÇ D'ADAPTACIÓ, i per tant hem d'entendre que tant situacions o canvis positius com negatius poden provocar estrès. Per exemple un reconeixement (ascens a la feina) i un acomiadament poden ser generadors d'estrès. Tot procés d'adaptació comporta una activació de l'organisme per afrontar la situació ja sigui lluitant o fugint.

La manifestació de l'estrès s'observa per la presència d'esgotament físic i emocional, irritabilitat, símptomes d'ansietat, insomni, dificultats d'atenció i concentració, ...

També trobem darrere de l'estrès nombroses alteracions funcionals (alteracions psicosomàtiques), que poden esdevenir en síndromes de dolor crònic, síndrome de còlon irritable, presència de cefalees tensionals, molèsties gàstriques, ...

La característica essencial de la hipocondria és la preocupació i la por a patir o la convicció de tenir una malaltia greu a partir de la interpretació personal d'un o més signes o símptomes somàtics.

La por injustificada o la idea de patir una malaltia persisteixen tot i les explicacions mèdiques, o la repetició persistent de proves on no apareix trastorn.

A la hipocondria les preocupacions de la persona fan referència a funcions corporals (p. ex., batec cardíac, suor, dolors, sensacions d'inestabilitat o visió borrosa), o sensacions físiques vagues i ambigües. la persona atribueix aquests símptomes o signes a la malaltia temuda i es troba molt preocupat per el significat, l'autenticitat i la seva causa. Normalment s'associen aquests senyals amb malalties greus: tumor, càncer, accident vascular o hemorràgia cerebral, ..

Les preocupacions poden centrar-se en un òrgan específic o en una malaltia en particular (per ex., por a patir un infart o malaltia cardíaca). Les exploracions físiques repetides, les proves diagnòstiques (electrocardioramas, resonancies, escanners ) i les explicacions del metge no aconsegueixen alleujar la preocupació del pacient.

Les persones que pateixen aquest trastorn solen mostrar-se com a persones aprensives, poden alarmar-se amb la lectura o els comentaris sobre malalties, amb les notícies de que algú s'ha posat malalt o fins i tot per l'observació del que passa en el seu propi cos.

La persona parla sovint, es un tema de conversa reiterat, les recerques per internet , la participació als foros d'internet de persones amb el mateix problema,.. no solen ajudar la persona, solen provocar encara més estrès.

De vegades la hipocondria es solapa amb aspectes de fòbia a les malalties, en aquest cas la persona es comporta de manera diferent ja que evita anar al metge, o realitzar exploracions per por que li descobreixin alguna malaltia greu.

Tots ens obsessionem d'una manera o altra al llarg de la nostra vida, davant de determinats problemes o tensions de la pròpia vida. Parlem de desordre obsessiu compulsiu quan la persona presenta obsessions o compulsions de caràcter repetitiu, prou greus, per l'ansietat que generen o per les pèrdues de temps que suposen al llarg del dia. La persona reconeix que són exagerades, però que no les pot controlar. El desordre obsessiu compulsiu es el mateix que TOC ; Trastorn obsessiu-compulsiu

Les obsessions es poden presentar en forma d'idees, pensaments, impulsos o imatges de caràcter persistent que l'individu considera intruses i inapropiades, alienes a ell i a la seva manera de ser i que provoquen una ansietat o malestar significatius. la persona reconeix que aquestes obsessions són el producte de la seva ment i no vénen imposades des de fora.
Les obsessions més freqüents són idees recurrents que versen sobre temes com:

• la contaminació, o fàstics (Contreure una malaltia a estrènyer la mà dels altres),
• dubtes repetitives (p. ex., Preguntar-se a un mateix si s'ha realitzat un acte en concret, com haver atropellat a algú amb el cotxe o haver oblidat tancar la porta amb clau, deixar el gas obert),
• necessitat de disposar les coses segons un ordre determinat (p. ex., intens malestar davant objectes desordenats o asimètrics),
• pensaments o impulsos de caràcter agressiu o horrorós (p. ex., ferir a un nen o cridar obscenitats al carrer)
• i fantasies sexuals (imatgeS pornogràfiques  recurrents, paraules,  frases...).
  
  La compulsió és la conducta repetitiva que fa la persona per combatre l'ansietat que li provoquen aquestes obsessions. L'individu que té obsessions intenta sovint ignorar o suprimir aquests pensaments o impulsos o bé neutralitzar mitjançant altres idees o activitats (és a dir, compulsions).
  
  Les compulsions es defineixen com comportaments (p. ex., Rentat de mans, posada en ordre d'objectes, comprovacions) o actes mentals (per ex., Resar, comptar o repetir paraules en silenci) de caràcter repetitiu, el propòsit és prevenir o alleujar l'ansietat o el malestar. En la majoria dels casos la persona se sent impulsada a realitzar la compulsió per reduir el malestar que comporta una obsessió determinada o bé per prevenir algun esdeveniment o situació negatius.
  
  De vegades el desordre obsessiu compulsiu desemboca o va íntimament lligat a un trastorn depressiu

ENLLAÇOS DESORDRE OBSESSIU COMPULSIU

Diiptico explicativo del TOC
Manual per a pacients

La característica principal d'una crisi d'angoixa és l'aparició de por o malestar de caràcter intens, que es viu com pànic. Crisis d'ansietat i atac de pànic son el mateix.

La crisi pot iniciar de forma brusca i assoleix la seva màxima expressió amb rapidesa (habitualment en 10 minuts o menys), acompanyant-sovint d'una sensació de perill o de mort imminent i d'una urgent necessitat d'escapar. Poden aparèixer crisi on la persona "les veu venir", és quan la persona anticipa la por a tenir la crisi: POR A LA POR

Els símptomes que pot percebre la persona son : palpitacions o taquicàrdia, sudoració, tremolors o sacsejades, sensació de falta d'alè o ofec, sensació de ennuegar, opressió o malestar toràcics, nàusees o molèsties abdominals, inestabilitat o mareig (atordiment), desrealització o despersonalització , por a perdre el control o «tornar-se boig», por a morir, tenir un infart o accident vascular cerebral, parestèsies i calfreds o sufocacions. Es presenta a més desig urgent de fugir del lloc on ha aparegut la crisi. No tenen perque donar-se tots els símptomes, varía d'una persona a una altre, i depèn de les experiències que hagi viscut cadascú. 

Parlem de crisi d'ansietat de símptomes limitats, quan es presenten menys símptomes o de menor intensitat .. Hi ha tres tipus de crisi d'angoixa, que es diferencien per la manera d'inici i la presència o absència de desencadenants ambientals:

• crisi d'angoixa inesperades, sense motiu aparent
• crisi d'angoixa situacionals, associades a estímuls o desencadenants ambientals, com en el cas de les fòbies
• crisi d'angoixa més o menys relacionades amb una situació determinada, hi ha més probabilitats encara que no sempre hi ha aquesta associació
  
  ENLLAÇOS A DOCUMENTS I WEB SOBRE CRISI D'ANSIETAT
  
  Saber més sobre el trastorn de pànic
  Diptico explicativo de crisis de ansiedad o ataques de pánico
• Com actuar davant una crisis d'ansietat o atac de pànic

En certa mesura podem dir que totes les persones al relacionar-nos amb els altres tenim un cert nivell de tensió o ansietat social, però que no ens molesta. És a dir ens preocupa quedar bé, que els altres tinguin una imatge positiva de nosaltres mateixos, que ens considerin persones valuoses i atractives i és per això que en donar el millor de nosaltres mateixos, és normal que hi hagi una certa tensió o ansietat social que podem considerar normal.

En l'ansietat social exagerada, existeix una por o temor exagerat a situacions socials, com trobarse en grup, fer gestions, tenir que escriure o signar davant de gent, etc. En graus extrems pot arribar a produir-se una crisi d'ansietat quan la persona es troba davant d'aquestes situacions, i per tant les evita, es llavors quan parlem de fòbia social.

La persona a qui li passa reconeix que aquest temor és excessiu o irracional, tendeix a evitar les situacions (fòbia) o tot i que les afronta ho viu amb terror. L'entenem com un trastorn quan interfereix de manera significativa en la vida quotidiana de la persona.

La persona tem que els altres li vegin com a un individu ansiós, feble, «boig» o estúpid. La por de parlar en públic o trobar-se en situacions socials compromeses és perquè creuen que els altres s'adonaran que la seva veu o les seves mans estan tremolant, o perquè pensen que en qualsevol moment els pot envair una extrema ansietat en mantenir una conversa per temor a no poder articular correctament les paraules. Pot ser que evitin menjar, beure o escriure en públic per por a sentir-se en dificultats quan els altres comproven com els tremolen les mans.

Els individus amb fòbia social experimenten gairebé sempre símptomes d'ansietat (p. ex., Palpitacions, tremolors, sudoració, molèsties gastrointestinals, diarrea, tensió muscular, enrogiment, confusió) en les situacions socials temudes, i, en els casos més seriosos, aquests símptomes poden arribar a convertir-se en autèntiques crisis d'angoixa.

L'enrogiment és molt típic de la fòbia social.

Escala d'ansietat i fòbia social