La Catalunya menyspreada i el “jo ferit”

No hi ha cosa pitjor per la persona que se sentir-se descomptada, menyspreada i obviada, això deixa una ferida profunda en el nostre jo mes personal. Si aquest menyspreu a més es col·lectiu, social, es encara més greu, ja que son moltes persones que se senten ferides a Catalunya. Com que no existim i ens hem adonat que les estratègies comunicatives de l’Estat anaven per aquest camí, hem sortit amb massa al carrer i cada vegada més i mes persones per veure si així arribava el missatge al l’Estat i al món, de que si existim i de que som molts i molts ( i que no estem només els que sortim al carrer, també hi ha molts i molts que no han sortit i que existeixen també). Un exercici democràtic de debò comportaria que tots tinguéssim aquesta oportunitat de decidir.  Les persones que volem i ens creiem tenir drets de fer valdre la nostre veu hem parlat i molt, ens hem expressat durant aquests darrers anys i molt, sortint al carrer de manera pacífica compartint anhels i desitjos col·lectius , defensant unes idees i el dret a decidir del que volem com a poble, i el que trobem en  paraules de Antoni Puigverd a la columna de la Vanguardia del 22 d’octubre: “ ...aquest es el nus de la qüestió. Invisibilitzar els catalans que reclamen la independència es més que un recurs per no reconèixer el problema. Es una manera de deshumanitzar-los” , molt diferent es l’atenció rebuda i reconeixement fervorós als catalans que es van manifestar a favor de la unitat d’Espanya, per part de Rajoy i el monarca,....” No esteu sols”, aquests si que existeixen, ...i els altres?  No hi son?.  Aquestes son estratègies pròpies de partits autoritaris, dictatorials, menyspreant la diversitat i no reconeixent que hi ha un problema de fons que no es redueix com volen fer creure al món que tot es culpa d’uns governants descerebrats a Catalunya que de separatistes han passat a ser sedicionistes.

Torna la vella Espanya, potser no hi torna i sempre ha estat, son molts els que comparteixen aquest discurs ultraconservador,( “ A por ellos”) molts per desconeixement altres per preservar prebendes en el tauler de joc per no quedar fora del seu escó. Tots aquests fets em provoquen com a moltes persones una barreja d’emocions que van des de la tristesa a la ràbia, de sentir-me menyspreat i deshumanitzat a creure cada vegada més en un món on els ideals ens mantenen presents i humans, vius!. Estic atrapat, com moltes altres persones, enmig d’incerteses de futur, bombardejat amb campanyes de núvols negres de present i de futur,....estic inquiet però no tinc por, per molt que senti en els mitjans de comunicació espanyols paraules com reeducació, españolizar, purgues, malalts, adoctrinats, abduïts,....,

I encara no s’han preguntat ells,....que volen aquesta gent?  

Telenoticies migdia tv3 6 octubre 2017

Consells dels experts per superar la inquietud per la incertesa política

A Catalunya estem vivint moments d’inquietud i incertesa, de ball d’emocions, de preguntes que esperen respostes, de grans i petits diàlegs en família i entre amics,.. Potser mai des de la transició s’havia parlat tant i de política. I no només es parla, estant passant moltes coses i de manera ràpida com mostren les informacions i imatges arreu del país que recullen l’estat emocional de la gent. Un estat emocional que ha enfortir un sentit identitari potent i de mes gran abast que fa uns mesos o anys i una necessitat de compartir, de parlar-ne.

De la il·lusió a la decepció, de la incredulitat a la ràbia davant l’exercici brutal de violència, el desconcert i la humiliació , la falta de reconeixement i el menyspreu percebut per una part important de la societat catalana. Son moltes les persones que ho estan visquem com un atac a la dignitat, com una ferida col·lectiva. Impotència i ràbia, al temps que moltes altres persones se senten “reconfortades” amb reaccions com la ja tristament famosa frase “A por ellos”. Molta gent també aquest dies s’ha sentit trista, afligida, desconsolada,... d’altres han sentit fàstic, enuig, ...Tot aquest ventall emocional pot mostrar-se en diferents intensitats i amb una gran volatilitat, passar d’unes a altres de manera ràpida en la mida que es van desencadenant els esdeveniments.

En suma, hi ha un estat general  d’expectancia intensa que va acompanyada de reaccions emocionals que tenen reflexa en el nostre organisme  de manera molt diversa com estats de nerviosisme i inquietud, por, desassossec , irritabilitat, enuig, ...negativitat

Tot i ser reaccions adequades  i esperables, cal reconèixer-les, que tinguin espai i temps, que puguin ser compartides ( posar paraules a les experiències), i alhora també posar distancia si ens veiem aclaparats. 

Quan un no troba sentit a la vida i vol que tingui sentit la seva mort matan i masacrant a altres essers humans, en nom del que sigui, senzillament es menyspreable i trist  

Las tan ansiadas vacaciones tienen un problema, que son "ANSIADAS", lo que marca en esencia una necesidad de desconexión, de des_esclavitud, de poner distancia con el trabajo, de las rutinas diarias llenas de ocupaciones y obligaciones, de "descansar" a veces estresándose lo que resulta paradójico. ¿cómo pasar de ser ANSIADAS a ser DESEADAS?  Sin lugar a dudas haciendo que durante el año existan pequeños espacios de distancia, ocio, reposo, actividad física regular calmada y no obsesiva,... El gran valor de las vaciones deseadas es el espacio de tiempo prolongado, de 7, 10, 15 o más días que se pueden disfrutar. Las condiciones del mercado de trabajo, los sitemas de explotación, la crisis y las necesidades familiares año tras año van recortando ese espacio siendo cada vez menos prolongado. Se pueden repartir espacios cortos a lo largo del año, pero tambien es importante en el dia a día y semana a semana, aunque sean espacios pequeños, lo que redunda en una disminución significativa del estrés que nos foragita en estos tiempos. Hemos de disminuir la velocidad, gestionar las exigencias, encontrar espacios para la calma, la autointrospección, lo que nos hará que pasemos por la vida un poco más despiertos y en definitiva más vivos 

La conjura del miedo. Javier Ricou-La Vanguardia

Les pandemies modernes no tenen res a veure amb amb les malalties físiques clàssiques o de noves que van apareixent, virus que muten i que es fan resistents als tractaments mèdics, les pandemies emergents tenen a  veure amb la nostra esfera psíquica. El cervell s'acostuma a la deshonestedat, a la mentida (això que criden l'postverdad), quan es menteix constantment, les mentides es van fent més i més gran, i el nostre cervell que davant les primeres mentides registrava una gran activitat en l'amígdala ( paper important en la regulació emocional en els éssers humans), en repetir-les mentides dels senyals en l'amígdala es van atenuant, ens habituem, ens acostumem, trist, però és així, disminueix la nostra reacció davant la mentida o simplement si som nosaltres els que mentinos s'atenua la nostra mala consciència, amb el que sembla senzill seguir mentint. Si ens aproximem a aquest fenomen des de l'òptica del terrorisme ocorre un procés similar. Davant els primers atemptats per llops solitaris o homicides suïcides a Paris, Niça, Brussel·les, més recentment Londres, provoquen en nosaltres reaccions emocionals intenses davant aquests successos, un impacte fort de rebuig, por, terror, dolor per les víctimes i els seus familiars, són esdeveniments que al tenir-los propers ens fan identificar-nos, ja no ho veiem tan llunyà com quan aquestes morts per atemptats ocorren en les zones de guerra. Correm el perill que la repetició i alta freqüència d'aquests atemptats, generin un efecte d'habituació que faci disminuir el nostre temor. Per això és necessari per una part no alimentar o generar alarmismes extrems i per una altra, no mirar a una altra banda, com si això no fos amb nosaltres, ja que correm el perill de insensibilizarlos. Davant la barbarie repetida, hem d'actuar tant a nivell individual com colectivament, amb narratives pacífiques, de respecte per la vida i els valors compartits, i no deixar-nos portar sense combatre les narratives del terror

Un pervers joc de domini-submissió que atenta contra la vida principalment de joves en risc

Sembla que els personatges construïts als platós de TV quan mes cridaners mes captan la atenció i potser aconsegueixen fascinació i atracció per un gruix important de població, potser en la mateixa mesura que generen repulsió per un altre part important de ciutadans.

El fenomen TRUMP no es pot explicar només per factors individuals o psicològics, que son els aspectes en els que em centraré, encara que hi conflueixen factors polítics, socials, econòmics, culturals, mediàtics, etc.  El cert es que aquests aspectes individuals son els que estan generant mes atenció dins i fora d'EEUU, donat el caire totalment diferent a allò que estem acostumats en els líders polítics. El seu estil, comportament i actituds resultant xocants i transgressores, sobretot pel que fa posar en qüestió valors que s'han anant construint al llargs d'aquests darrers 50 anys   en la esfera de les societats avançades. Valors que tenen a veure amb el desenvolupament sostenible, l'humanisme on estan posats en valor el rescat de les normes morals, la ètica, la llibertat, la democràcia i els drets humans

No es pot entendre el fenomen TRUMP sense fer referència a factors mediàtics, TV i sobretot el nou paper a l'àmbit digital dins la comunicació política. Programes de baix gust que promouen estils grollers que esdevenen  atractius per amplies capes de població,   el desenvolupament de noves eines de propaganda i fidelització 2.0, com la construcció de la imatge i el discurs del candidat mitjançant les pàgines web i les xarxes socials, que permeten una comunicació més directa i ràpida amb el ciutadà.  El consum basat en les audiències en aquests programes de un gust baix  on la manca de respecte, els crits, ficar-se amb els demés, agredir-se, envair els espais d'intimitat, donar curs a actituds masclistes, racistes, misògines, xenòfobes, prepotents, arrogants etc.  es la norma, ...es l'espai on neix es forma i aprèn D. TRUMP, una persona més mediàtica que política. Aquest medi es el que li ha permès una plataforma idònia per satisfer les seves necessitats psicològiques de narcisisme, admiració, poder, una vegada que la necessitat d'admiració obtinguda pels diners ja resulta insuficient ..

DONALD TRUMP ES UN EXTREMISTA

Els extrems, sempre son més clars (blanc-negre), o l'un o l'altre, sense els matisos de gris ; es per això que resulta més fàcil identificar aquests perfils de personalitat extrema.

Què entenem per extremista?   Quan parlem d'extremisme un terme que va mes lligat a la violència, segons l'expert en violència extrema ARIE W. KRUGLANSKI,  parlem d'aquella persona que té una desviació deliberada, intencional, de les normes generals de conducta en una determinada situació.  Per exemple fent un paral·lelisme amb els plantejaments de Arie  els individus radicalitzats, els yihadistes,  on hi ha una necessitat dominant " ser herois", "sentir-se importants" quan hi ha la oportunitat de que aquesta necessitat sigui satisfeta,( sent reclutat, identificant-se amb el grup) la conducta de l'extremista s'allibera de restriccions i de la influència que les altres necessitats poden exercir sobre aquesta. Per exemple, la necessitat de seguretat, de compassió, empatia envers els demés, son necessitats importants per les persones, per la convivència pacífica, encara que vulguis experimentar la fama, els 10 minuts de gloria de sentir-te important, ser algú,  les altres necessitats t'impediran actuar de manera arriscada. Quan la necessitat de seguretat i altres necessitats com els vincles amb la família, està dominada per la de sentir-se un heroi, pot conduir a comportaments insegurs i perillosos, pots acabar convertint-te en terrorista. Si ets sents marginat, humiliat en la teva persona o creences, si necessitats significar-te, ser algú, sentir-te important, la narrativa dels extremistes violents llavors pot arribar a omplir aquest buit en la dinàmica psicològica dels terroristes.

Les necessitats en l'esser humà expressen una tensió constant entre carència i potència. D'una banda comprometen, motiven i mobilitzen (potencialitat) per realitzar coses. Si entenem així les necessitats -com carència i potencialitat- resulta impropi parlar de necessitats que es "satisfan" i, després, deixen d'existir com a tals. Per contra, la presència de les necessitats constitueixen un procés dialèctic, un moviment incessant:  "viure les necessitats i realitzar-les de manera contínua i renovada". Es el que podem observar en la trajectòria de Trump, aquest constant moviment cap endavant , per satisfer les seves ànsies de riquesa, de poder i en última instancia de sentir-se important i ser admirat per el seu èxit. Això en la societat americana funciona com a model. Nomes cal mirar la seva trajectòria en el mon dels negocis, ha fet de tot, ha canviat de partit polític en diverses vegades, ha anat i ha tornat, fins que ha trobat les condicions propicies, que amb la transformació en vots d'una majoria  silenciosa de gent instal·lada en el malestar; l'han convertit en president dels EEUU.

Es aquí en aquest desequilibri motivacional subjacent de les necessitats personals, que trobem la base dels trets de personalitat de persones extremistes. Quin es el comportament que selecciona la persona per satisfer aquest motiu dominant? Sovint son els objectius contraris , allò que es contrari a les normes acceptades per una societat, son els comportaments que resulten mes atractius, perquè proporcionen a l'extremista d'una banda AUTOAFIRMACIÓ i per altre destaquen el COMPROMIS . 

En el cas de DT els comportaments seleccionats tenen a veure amb necessitats com l'ànsia de poder, ser admirat, l'èxit, la riquesa,  ser millor que ningú, aquests components o satisfactors els podem trobar en la recerca constant de que ha fet al llarg de la seva biografia ; papers de cameo en 12 pel·lícules i 14 series de TV, programes propis de baixa estopa en TV  com "Trumped", "The aprenttice", algun dels quals han estat seguits per milions de norteamericans, llibres de com triomfar en el mon de les oportunitats amb mes d'1 milió de còpies venudes, innumerables negocis que l'han convertit en multimilionari. Es diu que a Europa era un desconegut però als EEUU tothom sabia qui era DT. 

DT   quan es veu desafiat o confrontat, quan no aconsegueix el que vol, ( frustració)  es destructiu, per superar obstacles no dubte en ferir a tercers, humiliar-los , no tria el camí del diàleg o intentar arribar a acords, senzillament agredeix;  humilia, agredeix verbalment, confronta de manera agressiva a tots els que s'interposen en el seu camí ( impedeixen i/o obstaculitzen els seus motius). Aquest perfil es correspon amb persones d'un narcisisme extrem, que només saben mirar cap a si mateixos ( encara que necessiten dels demés) i son despreciatius envers els demés.

Es un narcisista agressiu, amb idees de grandesa, megalòman,  amb una creença forta de que ell es important, i té el poder, abans el poder que dona la riquesa, ara el poder polític aconseguit democràticament amb els vots de milions d'americans , per tant ara te el dret i el poder de canviar la vida dels demés, i es el que està fent o intentant fer. 

La culpa de tots els mals, la responsabilitat del que succeeix de negatiu a EEUU , radica en  els altres, EUROPA que s'ha aprofitat dels EEUU, les minories i els immigrants que son assassins, drogoaddictes i delinqüents, son els que treuen el treball als americans, provoquen inseguretat. Fa servir la manipulació, amb la seva narrativa nacionalista,  apel·lant a les grans passions i amb idees fàcils d'entendre i típiques dels ultranacionalistes de dreta, fent servir la por ( característica essencial) dels extremistes: 

"estem envaïts per altres poblacions, immigrants,...cal reagrupar-se, defensar-se, aixecar murs,.."

" Tornar a fer gran a América"

El que resulta fascinant, per no dir incomprensible, es com els comportaments de DT en una societat americana imbuïda per una salvatge repressió moral de tall comunitari que censura tot allò que escapa als comportaments convencionals o morals, en el moment que s'aconsegueix el somni americà, la riquesa, l'èxit, llavors té IMPUNITAT de reprovació moral, se li permet tot, sortir-se de les regles, ser egocèntric ( es el que s'espera del que triomfa) sortir-se de les convencions o regulacions socials, puc provocar, humiliar, mentir, desmentir,....PUC FER EL QUE VULGUI que no serà reprovat, i no tan sols no serà reprovat sinó que fins i tot serà admirat.

Un fanàtic que convida a l'enfrontament i la desestabilització, per satisfer les seves necessitats d'ego, de reafirmació constant, imprevisible, que pot tenir en suspens a la població mundial, agressiu, intolerant e inflexible, prepotent i arrogant, misogin que cosifica la dona com a objecte, racista i xenòfob, un DT amb una necessitat dominant de significat personal que causa un desequilibri mental amb la resta de necessitats , no es diferencià molt des d'un punt de vista de la dinàmica psicològica que hi ha darrera dels extremistes yihadistes, del terrorista que necessita sentir-se important, ser un heroi, morir per la causa i esdevenir un màrtir, que es parli d'ell, que sigui recordat, no passar desapercebut.

Un extremista que ha trobat una narrativa ideològica nacionalista amb la qual s'identifiquen molts norteamericans, que veu a una Norte América humiliada, que ha perdut força i pes internacional, que no es l'América dorada de la postguerra, de la societat industrial on regnava l'ordre, havia treball i  sense delinqüència, un extremista que com els yihadistes han trobat a les xarxes socials el recolzament suficient per estar en un lloc de poder que li permet fer allò que pensa i que la resta del mon obeeixi.

LA CARA MÁS CRUEL DE LAS REDES SOCIALES

El triunfo del morbo en la red

  Jugar con la muerte o el desprecio a las víctimas, las últimas tendencias

JAVIER RICOU, Lleida

28/01/2017 - 00:33h

L   http://www.lavanguardia.com/edicion-impresa/20170128/413764853011/el-triunfo-del-morbo-en-la-red.html

 la versión en catalán

La zona cero de las Torres Gemelas, los campos de concentración de la Alemania nazi, la casa del “monstruo de Amstetten”, la prisión de Alcatraz, las fábricas (maquiladoras) en las que trabajaban muchas de las víctimas de las violaciones y asesinatos de Ciudad Juárez... Y si no se quiere ir tan lejos: las instalaciones de lo que queda del camping de Biescas, la montaña de Tor o el apartado pueblo de Fago. Son escenarios de tragedias, que se han ganado un lugar destacado entre los destinos del denominado turismo negro.

Nada nuevo sobre esa creciente tendencia (hoy más visible que nunca con las nuevas tecnologías) y ninguna objeción si las visitas a esos enclaves se hacen con respeto. Es lo mínimo que se merecen las víctimas muertas en esos escenarios y también sus familiares. Tal y como afirma Andrés Cuartero, coordinador de psicólogos de Emergencias del SEM, “los monumentos levantados en zonas de desastres y tragedias son necesarios para recordar la historia, así como también para mostrar respeto y reconocimiento a las víctimas y sus familiares. Su visita puede ser muy aleccionadora. El problema surge cuando el turista que vista esos lugares se fotografía con una indisimulada sonrisa o poses divertidas. Lo que se agrava cuando la imagen va acompañada de comentarios o emoticonos que chocan con el drama padecido por otras personas. Una web creada por el escritor israelí-alemán Shahak Shapira acaba de remover muchas conciencias al poner el dedo en la yaga. A Shapira le ha bastado, para dar en la diana del éxito de su página Yolocaust, visionar las selfies que corren por Facebook, Instagram, Tinder o Grindr. Centró su trabajo en las imágenes tomadas por visitantes del momento del Holocausto en Berlín. Y con un simple montaje, unas fotografías que en principio podrían pasar como normales se tornaron en imágenes transmisoras del horror en su estado más crudo. Sólo tuvo que borrar en esas fotos el fondo de los diferentes rincones del monumento erigido en memoria de las víctimas del nazismo elegido por los protagonistas y reemplazarlo con escenas reales de lo vivido por las víctimas en ese mismo sitio. Conseguido el propósito (la web ha tenido en muy pocos días centenares de miles de visitas), Shapira decidió el jueves cerrar esa página.

Andrés Cuartero ha pisado, por su trabajo, muchos escenarios de desastres naturales y tragedias provocadas para atender a las víctimas en los momentos más críticos. Y es esa experiencia la que provoca en este psicólogo un especial dolor cuando visiona una de esas fotografías sin corazón e irrespetuosas. “Es una agresión en toda regla, un insulto tanto para la memoria de las víctimas como para sus familiares”, afirma Cuartero. Considera que los autores de esas fotos “únicamente buscan la exhibición, figurar en unas redes que saben que sólo les van a prestar atención si esa foto se hace en enclaves que escondan un morbo especial”. Andrés Cuartero opina que alguien capaz de hacerse una foto sonriendo o haciendo tonterías en un campo de concentración o en un lugar en el que han muerto muchas personas “tiene que tener los valores muy trastocados”. Aunque no descarta que muchos de los autores de esas imágenes “las hagan sin conciencia de las consecuencias que esa foto puede tener para las personas afectadas por la tra­gedia”.

Y otro aspecto que nunca hay que olvidar: “El daño añadido por la impotencia al no poder hacer apenas nada para que esas imágenes sean borradas, una vez empiezan a correr por las redes”, recalca el mismo psicólogo.

“El interés por lo morboso se ha mantenido en todas las épocas, siempre ha habido curiosidad, por ejemplo, por las historias que relatan batallas. Hasta hace poco asistíamos a la muerte del reo en el patíbulo”, afirma Verónica Mayado, directora del Instituto del Comportamiento. “En la actualidad –corrobora– asistimos a un creciente interés por el denominado turismo negro”. Y sigue Mayado: “En nuestras vidas cotidianas está presente también ese interés por el morbo. Cuando vemos un accidente despierta nuestra curiosidad, aminoramos la marcha y observamos con atención; si hemos sido intervenidos en quirófano es fácil que hablemos de los detalles”. Aunque algo ha cambiado en los últimos tiempos. “La muerte ha sido una vulgaridad durante muchos siglos, siempre estaba ahí dispuesta y convivíamos con ella. Ahora que parece que no es de nuestra incumbencia, nos causa fascinación desde el palco”.

El experimento de la página Yolocaust ha coincidido en el tiempo con otros episodios en los que las redes sociales han vuelto a mostrar su cara más cruel. Y siempre con un inequívoco ánimo de exhibicionismo. Como el del youtuber que ofreció a un indigente galletas rellenas de pasta de dientes en Barcelona para ganar seguidores. Ayer se conoció que emitía también vídeos maltratando a sus gatos. O el caso de los tres jóvenes detenidos esta semana en Suecia por emitir en directo una violación, emulando la agresión protagonizada las pasadas fiestas de San Fermín por otro grupo de hombres.

Todo vale para ganar visibilidad en ese mundo virtual. La última tendencia nacida en las redes no puede ser, asimismo, más morbosa. Es el Dead pose challenge (reto de hacerse el muerto), una variante tétrica del Mannequinchallenge. La cosa va de simular que uno está muerto. Con puesta en escena incluida (con una soga al cuello, tirado en una carretera o colgado en una valla) para que la escena sea lo más real posible.

Parte del éxito de estas imágenes violentas y macabras se explica por la facilidad ofrecida por las redes sociales “para construir máscaras”, afirma Verónica Mayado. “Las fronteras sólidas de lo público y lo privado –añade la directora del Instituto del Comportamiento– parecen difuminarse, la intimidad ha salido de nuestras casas, vemos en las redes una algarabía de fotos personales que entran en una puja de me gustas, donde suele ganar el más atrevido o el más infame”.