Mostrant articles per etiqueta: Actualitat

L’Èbola s’ha convertit en un problema de salut i una prioritat de primer ordre

que les autoritats sanitàries del nostre país estant gestionant de la millor manera possible i seguint els protocols que marca la OMS ( organització Mundial de la Salut). No obstant la traducció i la visió que molts ciutadans tenim envers els responsables polítics que han de gestionar aquest problema no es de “gaire confiança”, i això es perillós, no hauria de ser així,...

perquè necessitem saber , necessitem confiar en la transparència davant la informació, la honestedat,  necessitem creure en la integritat dels nostres polítics per gestionar de la manera mes eficaç possible aquesta lacra que està comportant l’Ébola per les persones arreu del món i en particular al nostre país.

I aquí es on es tradueix de nou aquest distanciament entre els ciutadans i la política, entre els ciutadans i els partits polítics, distanciament dels nostres governants. La inseguretat que el fenomen de l’Ébola està generant, torna a obrir dubtes, desconfiances, des del moment en que observem el tractament de la informació interessada, esbiaixada perquè no esquitxi al partit que governa,.... sembla que encara no han après desprès de l’11 M, quan van mentir.

Trencar la confiança es fa de manera ràpida, tornar a reconstruir-la necessita mes temps i la gestió de crisis ha de servir perquè recuperem aquesta confiança, que es la que pot aportar al conjunt de persones la tranquil·litat de que s’estan fent les coses bé, amb transparència, humilitat, honestedat, amb informació contrastada i veraç, i no fent les coses com a un pati de col·legi de veure qui te les culpes:  No es la Conselleria de Sanitat, no es l’hospital, qui te la culpa,.....el responsable es “la treballadora” (Una infermera que havia tractat en Madrid als dos missioners espanyols que van morir per Ébola i que s’ha convertit en la primera persona diagnosticada per Ébola fora d’Africa), que no va seguir els protocols per prevenir el contagi. Molt “lleig” i “molt poc humà”, tot i ser cert la seguretat 100 no existeix, per tant es necessari tractar aquests temes amb delicadesa i respecte , tot i que en aquest moment que escric aquestes línies aquesta infermera està en estat greu i pot morir en les properes hores o dies, no es de rebut que els polítics facin manifestacions de que “estem tranquils” sabent que la “culpable es ella i no nosaltres, que hem seguit tots els protocols i mesures de seguretat”.

Per què serà que els treballadors de l’Hospital no se’n refien, per què tenim una sensació tots plegats de no fiar-nos del tot del que ens diuen,...perquè ens han mentit masses vegades, i potser no hi ha raons o motius, es cert, però les informacions d’aquests darrers anys d’una gran part dels nostres governants amb prebendes, targetes crèdit sense límits, enriquiment personal, recorden aquella frase “jo estic a la política per fer diners”, d’un president autonòmic de Valencia... , les corrupteles generalitzades, que son moltes i no enumeraré,.... mentre la majoria de persones colpejades per la crisis han de  subsistir fent meravelles i confiar en la solidaritat dels altres, més que en els nostres governants,...alguna cosa no va com hauria d’anar. I la gestió de l’Ébola ens torna a posar la por en el cos, generant-se una alarma social, que ens farà mal a tots plegats i potser incrementarà encara mes la nostre desconfiança. Es un escenari que no m’agrada gens, però que tinc l’esperança de que mes tard o d’hora el podrem canviar.

Si vols saber més de lÉbola pots consultar aquest enllaç ÉBOLA que la societat Catalana de Medicina d’Urgències ha fet arribar als seus socis

Taula al programa DIVENDRES de Tv3, dilluns 1 setembre de 2014-

Tornar a la feina desprès del període estival sovint va acompanyat de senyals d'estrès, de caracter principalment adaptatiu, encara que hi han persones que aquestes senyals poden ser de més intensitat.

Sovint ens movem pels tòpics com "la síndrome post-vacacional", encara que radera dels tòpics sempre hi ha una part de veritat. Els canvis que comporta transitar de les rutines, obligacions, responsabilitats, estrès, horaris, transport i desplaçament quotidià al moment de vacances, on canvien de manera radical les nostres costums i ordre quotidià, i retornar de nou a la feina, exigeix un temps breu d'aclimatació, d'adaptació, que sovint te el seu reflexe en senyals corporals i psicològiques, com esgotament o cansament, pèrdua d'interés o un cert desànim, dificultats per dormir,  estats d'irritabilitat,...que sense ser greu pot comportar molèsties i certa preocupació. Però en definitiva no es un problema ni una malaltia.

Es un moment de "voluntat de canvis", un altre tòpic, però que també amaga una part de veritat, una necessitat de plantejar canvis que les vacances han posat damunt la taula: la manera en que vivim, en una societat del rendiment, de pressió, de ..."si que es pot",...."podem".... no hi ha res impossible, de crisis, d'inseguretat i por davant el futur,..... es un moment de bons propòsits: DEIXAR DE SER ESCLAUS EN LA SOCIETAT DEL SEGLE XXI, ja que la societat del rendiment porta a les persones a l'esgotament, al cansanci, i en alguns casos pitjor: A L'INFART PSIQUIC, a estar cremats amb la vida i condicions laborals que patim,....i per tant, a partir d'ara hem de canviar coses. Quines? doncs sempre son les mateixes: fer una mica més d'activitat física, restar mes temps amb la família, els amics, fer aquelles activitats que sempre hem pensat que ens agraden o motiven i mai no podem,....ah! i sobretot fer inglés o xinés , que es el futur,..... per ser un esclau cultivat, amb mes poder adquisitiu i mirar si d'aquesta manera podem comprar mes felicitat. Perquè en definitiva es tracta d'això, de transitar per la vida de manera que valgui la pena, sentint-nos mes bé , viviint la vida de manera mes plena, menys acelerada, més auténtica,...sembla que les vacances ens han permés PENSAR, i moltes de les coses que hem vist de nosaltres i del nostre estil de vida sembla que no ens agraden. 

A la societat del rendiment, i li podem dir també la societat que existeix a partir del consumir, ( si no consumes no vales, si no consumes porque no tienes es porque no eres emprendedor) no sempre ens deixa temps i avegades ni voluntat, de PARAR,....i us preguntareu parar per què? Per PENSAR, perquè totes les coses i els canvis també , comencen al CAP i desprès intentem portar-los a la pràctica, com vaig llegir una vegada no se on, les coses pasen 2 vegades, la primera al cap, la segona quan ho fem. Si aconseguim PARAR, desprès la feina de canviar coses es mes senzilla, només cal primer un pas, desprès un altre. Passes senzilles, curtes, realistes, i perseverar. 

El dijous, 26 de juny de 2014, el SEM  va cel.lebrar a la Facultat d'Infermeria i Medicina de Girona una jornades adreçades a professionals del sector assistencial i sanitari d'urgències

amb l'objectiu de debatre la seva funció, les noves eines per millorar el servei i les repercussions socials que implica la difussió dels succesos relacionats amb les emergències als mitjans de comunicació.

Va tenir lloc una taula rodona en finalitzar les diverses ponències, sobre REPERCUSSIO , IMPACTE I SEQÜELES D'UNA CATÀSTROFE en la que va participar, Andres Cuartero Barbanoj cap de l'equip de suport psicològic del SEM, Tura Soler periodista redactora en cap del diari EL PUNT AVUI, Xavier Burjons, cap de comunicació dels serveis de salut de Girona, Ana Quintanas professora de filosofía de la UdG i membre del comité d'etica assistencial de l'Hospital Josep Trueta de Girona. Moderant Glòria Ametller, periodista responsabloe de comunicació de l'Institut Català de Salut ICS.

El tractament informatiu acompanyat d'imatges espectacularitzades, sensacionalistes, que miren de commoure a l'espectador sovint amb imatges sòrdides o fent servir als afectats, com a expressió viva del dolor, que pot provocar una catàstrofe, no només atempten contra el dret a l'intimitat sinó que poden provocar greus problemes de salut.

Els afectats per una catàstrofe es troben en un moment molt sensible i vulnerable, intentant recuperar-se del cop rebut i de les pèrdues sufertes, i es en aquest moment que la exposició a imatges "sensacionalistes" poden dificultar aquesta recuperació, de manera que les persones re-experimenten la vivencia traumàtica ( vindria a ser com si una persona que te una ferida en un braç, no parés de remenar-la, provocant que aquesta ferida costi mes de cicatritzar). 

Però no només els afectats directes per una catàstrofe es poden veure afectats per aquestes imatges, els espectadors, o supervivents il.lesos que han estat propers al lloc de la catàstrofe, si es veuen sotmessos , exposats a aquestes imatges poden tenir reaccions d'estrès psicològic. Existeix una gran variabilitat de respostes , que poden anar de senyals de preocupació i pensaments negatius, que solen desaparèixer en pocs dies però també podem trobar persones amb simptomatologia d'estrès traumàtic.

Els estudis realitzats amb població general de NY desprès de l'11S, amb escolars a Madrid desprès de l'11M i un altra estudi que es va fer amb 4000 ciutadans de Boston tras els atemptats amb bombes mentre es celebrava la marató a aquesta ciutat, son similars en les seves conclussions:

En el cas de menors es va presentar un 5% de nois entre els 5 i els 12 anys amb simptomatologia d'estrès traumàtic

En el cas dels escolars de Madrid es donava una mitja d'entre 3 i 5 hores d'exposició a noticies i imatges TV dels atemptats, amb el agravant que prop del 70% d'ells ho feien sense supervissió o caompanyament patern i sense explicacions a l'escola.

Tots els estudis incideixen en la idea de que la exposició a imatges de catàstrofes, atemptas, i mes si aquestes son sensacionalistes, poden tenir series repercussions en la salut d'algunes persones, Tots els estudis son coincidents també en el important paper que tenen els pares i mestres, en el cas de nens petits per ajudar-los a entendre el que ha passat.

La informació es necessària, es un dret que tenen els ciutadans i una obligació en els periodistes, aquesta informació i les imatges que l'acompanyen han de ser tractades amb sensibilitat i empatia envers afectats i familiars, i amb rigor informatiu. Les imatges sórdides no augmenten la qualitat de la informació sino que busquen provocar emocions , generar interés en direcció a tenir més audiencia o en ser els primers en oferir aquestes imatges.

Per a les persones afectades i familiars, malgrat es difícil, en els primers dies i setmanes, mentre es repeteixen constantment imatges de la catàstrofe, es recullen testimonis o es presenten declaracions d'afectats, el millor es no exposar-se a tot aquest espectacle sensacionalista d'imatges, per tal de no re-experimentar negativament la experiencia viscuda. 

JORNADA D'ACTUALITZACIÓ EN ACTUACIONS CONJUNTES EN LES EMERGENCIES. JUNY 2014
El passat 14 de juny es va celebrar a Castelldefels la I Jornada d'actualització en actuacions conjuntes en les emergències,

a la que van assistir més de 300 professionals. Organitzada pel Sistema d'Emergències Mèdiques de SEM, Regió Metropolitana Sud. Van assistir professionals de SEM, Mossos d'esquadra , Bombers i Policia Local de Castelldefels. Dins la Jornada va tenir lloc la conferència sobre la "Comunicació de males noticies" impartida per Andrés Cuartero. Coordinador assistència psicològica del SEM

Davant les morts abruptes, sobtades , de caire accidental, es genera un gran trasbals per els familiars als quals se’ls ha de comunicar que un familiar seu ha mort de manera accidental. Els Mossos d’Esquadra son els que s’encarreguen de comunicar aquesta noticia als familiars , essent un moment de forta càrrega emocional i professional per els que han de comunicar.

Es un moment que els familiars no oblidaran fàcilment  què? Com? quan? i de quina manera se’ls comuniqui podrà significar un impacte més o menys traumàtic, els podrà ajudar en l’assimilació del fet i iniciar el procés de dol per la persona estimada,  per això es important comunicar bé .

Entre les principals idees que es van exposar a la conferència de comunicació de males noticies s’hi troben:

Fer-ho de manera respectuosa i acompassada a les persones que tenim al davant, 

Deixant temps perquè vagin assimilant progressivament la realitat dura que significa tota pèrdua.

Explicant els fets tal i com han succeït però sense necessitat d’entrar en una explicació excessivament detallada i/o escabrosa,

Responent a les preguntes que ens facin els familiars i que tinguem coneixement, si desconeixem algun aspecte del que ens demanen senzillament direm que no ho sabem,

Estar preparats per el contacte amb els familiars i per les seves reaccions. Hem d’estar atents perquè poden fer un síndrome vagal i desmaiar-se ( atenció als cops)

Els familiars poden respondre fent preguntes, parlant, poden cridar i plorar i també poden restar en silenci. Hem de mantenir la calma, no son reaccions perilloses, només hem d’estar atents a conductes autolesives o agressives descontrolades 

Per els professionals que han de comunicar males noticies també es important que en finalitzar la seva comunicació es prenguin un temps per observar quines reaccions els hi ha provocat amb ells mateixos, nivell d’estrès o angoixa, i rasurar a parlar amb els companys sobre la situació si això els ajuda. 

En definitiva, comunicar males noticies no es una mera qüestió tècnica o una missió laboral_professional que han de fer Mossos d’Esquadra o altres professionals, es també una interacció social, humana, amb un fort component emocional. Tots sabem o podem intuir que les emocions es contagien o a vegades es queden enganxades a la pell.

El dia 9 de maig de 2014 es va realitzar el taller sobre ESTRES AGUT I SUICIDI EN ADOLESCENTS: "QUAN VIURE FA MAL" amb el Dr. Mooli Lahad, especialista en trauma psicològic...

i conegut pels seus métodes creatius d'intervenció i de tractaments de l'estrès. Director i fundador de l'Institut de dramaterapia i President del Centre Internacional de Prevenció de l'estrès de Tel Hai, al nord d'Israel. Consultor del Consell Nacional de Seguretat i de les Forces de Defensa d'Israel, autor de mes de 33 llibres i expert en el Ministeri d'Educació per treballar la prevenció del suïcidi en adolescents.

A l'acte d'inauguració del taller van assistir;  Sr. Andrés Cuartero, Director del curs d'expert en Psicologia d'emergències i catàstrofes , on s'inclou el taller "quan viure fa mal",  el Dr. Josep Vilajoana, Degà del Col.legi Oficial de Psicologia de Catalunya, el Dr Francesc Bonet Director general del Sistema d'Emergències Mèdiques de Catalunya, i la Sra. Núria Aymerich, Directora General de l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya. Convidats a l'acte d'inauguració van ser el Sr. Salvador Jorba, assessor de la Vicepresidenta de la Generalitat, el Sr. Ricard Cayuela , Vicedegà del COPC, la Dra. Anna Puig , Cap de Recerca, Innovació i Qualitat del SEM, Dr. Xavier Escalada , Cap Territorial SEM Barcelona nord i el Dr. Josep Maria Soto Cap territorial SEM Barcelona Sud, Sr Jaume Guamis , Subdirector General de Protecció Civil i la Sra. Anna Mateu, Psicòloga de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya. 

Les dades de suicidis a Espanya de l'any 2011, estan al voltant dels 3500 suicidis consumats, aquestes xifres en els darrers anys han sobrepasat el número de morts per accidents de trànsit . A Catalunya son aproximadament uns 500 i unes 6300 temptatives. La Generalitat preveu posar en marxa els propers mesos el CODI RISC SUICIDI dins la xarxa sanitària per afrontar aquest fenòmen amb atenció mes adequada i fer seguiment per tal de prevenir les morts per suicidi.

El Dr. Mooli en el taller que va fer a la seu del SEM i on van assistir 70 psicòlegs va parlar del suicidi en adolescents, sobre tot de cara a la prevenció. En el taller es va aprofiundir en els factors de risc i les senyals d'alarma d'aquesta conducta en els joves, per tal de identificar-les i detectar-les a temps, així com els abordatges que des de la psicología  fa temps que s'estan implementat a Israel.

L'adolescencia en el s.XXI, ha d'afrontar els canvis propis evolutius de la pubertat, la recerca d'una identitat o construcció de si mateix que a més va acompanyada DE moltes altres circumstàncies que envolten als joves i les famílies. La reivindicació de la seva independencia, el rebuig a les normes o limitacions comporten que per molts joves i les seves famílies que sigui força complicat el marc de relacions i negociacions ( educació). Se li sumen factors com el ús del temps lliure, la competitivitat, la recerca de popularidad ( entre els amics i sobretot en les xarxes socials) , la pressió dels iguals, bé sigui per estar junts o per passar l'estona en comptes d'estudiar, trencar les relacions amb vells amics que el grup principal no considera "guay", l'accés i experimentació amb les drogues, l'alcohol, etc.

Un aspecte que es presenta sovint en els joves que fant temptatives de suicidi o que arriben a consumar-lo, te a veure amb les noves formes de presiós del grup, intimidació i assetjament a l'escola, a través de misatges, trucades telefòniques, internet ( facebook, twitter, mail).

La depressió en els adolescents també es un dels factors de risc, sinó el principal, malgrat no sempre es manifesta de la manera clàsica en forma de tristessa, plors i apatia, essent sovint enmascarada amb irritabilitat, episodis d'agresivitat, aïllament, o abús de substancies. Els trencaments de parella en aquestes edats sovint es un disparador que facilita la conducta suicida en persones amb vulnerabilitat.

Durant els dos dies que va durar el taller vam tenir l'oportunitat de  treballar l'abordatge d'aquesta problemàtica, tant a nivell individual ( entrevista o passes en el diàleg amb un adolescent suïcida), com a nivell de grups ( dinàmiques creativas, fent servir el dibuix, cartes Kessen,..) . El Dr Mooli Lahad va venir acompany de la seva dona, experta en dramaterapia que juntament amb ell van impartir aquestes dinàmiques. 

La resiliencia es un concepto muy arraigado en estos últimos tiempos, tomado prestado de la ingenieria por la psicologia, donde la  resiliencia ...

cuantifica la cantidad de energía  que almacena un material al deformarse elásticamente debido a una tensión aplicada y la capacidad de volver a su estado anterior. Llevado al terreno psicológico se entendería como la capacidad del ser humano de sobreponerse a una adversidad, a una experiencia crítica o difícil en su vida y salir fortalecido de ella. Construirnos como personas resilientes en los momentos actuales es toda una tarea ardua y difícil, pero posible. 

No todas las personas afrontan por igual la vida que llevan, unas personas transitan "dormidas", como llevadas por un piloto automático y sin demasiados cambios o aventuras, otras personas " sobreviven", luchan por su subsistencia , tras verse afectados por la pérdida de su trabajo o dificultades en afrontar la hipoteca,....hay otras muchas personas, responsables de habernos situado a todos en un escenario de futuro gris y lleno de obstáculos, simplemente a este tipo de personas les llamaremos " los sinverguenzas", los corruptos, especuladores, los aprovechados que a través de sus cargos simple y llanamente nos han "robado", nuestro dinero y posiblemente muchas de nuestras ilusiones de pensar en una sociedad diferente ,...

¿Como podemos no solamente sobrevivir, sino ir un paso más allá, sin desfallecer en el intento en estos tiempos que corren?

Construyendo una visión, un camino de nosotros mismos, de ¿dónde queremos llegar? o ¿qué queremos cambiar?, en un intento de proyectarnos hacia el futuro, con objetivos  que nos motiven, que nos inspiren, objetivos precisos , atractivos,... es una manera de construir un puente entre nuestro presente y nuestro futuro. Ello nos obliga a estar y permanecer despiertos, para poder primeramente contruir en nuestra mente aquello que queremos y pasar posteriormente a la acción.  

Es revelador  que a muchas personas les falta incorporar una visión de donde quieren llegar, como se refleja en el libro de la australiana Bronnie Ware, que trabajo en cuidados paliatos con enfermos terminales, en su libro  The Top Five Regrets of the Dying (Los 5 mayores remordimientos de los moribundos), en el top team ( nº 1 se encontraba la siguiente revelación : Ojalá hubiese tenido el coraje para vivir una vida auténtica por mí mismo, no la vida que otros esperaban de mí. Se requiere una buena dosis de coraje para seguir nuestros sueños y anhelos. Mucha gente elige un camino que no deseaba para quedar bien con los demás, o simplemente porque cree que lo que quiere es irrealizable. 

Esta visión nos traza un camino , una continuidad, donde los obstáculos y altibajos son eso, piedras en el camino que hay que sortear, pero hay camino que es lo importante, el camino es la acción, todo aquello que vamos a hacer para conseguir nuestros objetivos, porque en la vida tienes objetivos o perteneces a los objetivos de otras personas

La missió principal del nostre cervell es treballar per la nostre supervivència, la memòria permet enregistrar les experiències que ens poden preparar davant els perills ,...

el nostre codi genètic carregat al llarg de la vida de la nostre especie també s'encarrega de les respostes instintives de supervivència, el cortex ens permet pensar i repensar les experiencies, anticipar-nos als esdevniments i traçar un pla d'acció per sobreviure, com el cas del naufrag salvadoreny, que ha sobreviscut més d'un any en una barca a la deriva. Però res no seria igual si no contemplessin les característiques de cada persona, els aspectes motivacionals, emocionals, com ara l'esperança, la lluita, la confiança, ..que ens permeten assistir a histories que semblen gairabé impossibles

Sobrevivir depende de la mente

Interessant Jornada d'actualització organitzada per la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i de l'Esport Blanquerna. Universitat Ramon LLull....

El Dr. Francesc Torralba, professor catedràtic de la URL ens va parlar de la qualitat dels vincles en les relaciones professionals. El Sr. Xesco Espar, entrenador d'handbol i expert en alt rendiment del FCB (2004-2007)  que va aprofundir en el talent, com a capacitat de resoldre problemes o reptes en entorns complicats, dins els equips i el paper del lideratge i la motivació. El Dr. Antoni Nello , professor d'Ètica professional de la URL que ens va presentar un mòdel de resolució de dilemes ètics en la pràctica professional i el Sr. Andrés Cuartero que va contribuir a les ponències amb la cura que han de tenir els professionals de si mateixos per exercir de manera responsable la seva feina.

Les relacions professionals sovint segueixen els mateixos paràmetres que moltes relacions personals, estan marcades per una hiperaceleració del temps, la suma de fer moltes coses i molt depresa , els canvis en els sistemes productius, les transformacions socials, les demandes constants...comporten una mena d'esgotament en el rendiment de les persones. Ho veiem per exemple en l'esgotament físic i psíquic, que hi es al darrera de moltes dolències de caràcter psicosomàtic, també en el terreny emocional, l'estrès, que segons estimacions d'estudis internacionals afecten a 1 de cada 3 treballadors . Estem parlant de "societat de la fatiga". Es en aquest context que te rellevància parlar d'autoresponsabilitat en els professionals de serveis als altres, de  de tenir cura de la propia salut  més enllà del que pertoca a les organitzacions i empreses davant els riscos psicosocials emergents. Els diferents ponents van coincidir tot i que amb diferents terminologies i des de diferents vessants filosòfiques o teòriques; en que cal repensar  , cal crear "espais de temps aturat", "aturar-se i adonar-se: prendre consciència, per poder canviar i afrontar més exitosament els reptes, posar distancies òptimes en les relacions professionals, crear relacions sustentades més en la qualitat del vincle que no pas en la quantitat, el valor del treball en equip, ...

Aquestes festes, moltes vegades, són dificils per aquells que fa poc han perdut algú,

ja sigui per un accident de trànsit, una malaltia o una separació, entre d'altres. Algunes persones opten per evitar el patiment, per exemple fent un viatge, però el dolor emocional el podem posposar, mai evitar.

Amb el temps creix i s'instal·la la màscara del dol: "faig veure que ho porto bé". Tot aquest patiment en silenci fa que hi hagi més sentiments d'aïllament i d'inadequació, acompanyats de molta tensió fruit del gran esforç que suposa fer veure que res no ha passat o que ningú està afectat. Com es tradueix tot això? Amb esgotament, irritabilitat i molta ansietat. Avui n'hem parlat amb Andrés Cuartero, psicòleg especialista en emergències i Adela Torres, experta en grups de dol de l'Associació AVES.

Les mobilitzacions convencionals de la societat civil han anant perdent força a les democràcies representatives, ja que no troben receptivitat en els governants, " no els afecten", " no escolten",

els hi costa seure per negociar a priori,....ja que tenen el mandat de les urnes i amb això n'hi ha prou,...d'aquí prové que apareixen noves formes de mobilització i pressió que han demostrat " que si es pot".

Aquestes formes tenen l'objectiu de despertar l'interès de mes gent, sobretot captar l'interès dels mitjans de comunicació per multiplicar els efectes i arribar a moltíssim mes gent . I es evident que per despertar aquest interès s'ha d'alterar el ordre quotidià de les coses, dels usos,...ocupant els espais públics, les universitats, els carrers i places,... on fer debats, negociar, participar, de manera pacífica , per fer que els governants escoltin i canviïn les seves polítiques. En aquesta alteració de l'ordre quotidià no s'hi val tot, d'aquí be la necessitat de reglamentar l'us i activitats als espais públics com ara la Universitat de Barcelona. 

El suplement 11 gener 2014. Universitat de Barcelona prepara una nova reglamentació interna de convivencia