El terme resiliència es refereix originalment en enginyeria a la capacitat d'un material per recuperar la seva forma inicial després de ser sotmès a una pressió que el deforma. En ciències socials s'entén per resiliència la capacitat de les persones de sobreposar-se a les seves dificultats i, al mateix temps, aprendre dels seus errors, adaptant positivament.

Hi ha dos elements que engloba el concepte de resiliència: primer la resistència enfront de l'atac i la capacitat de protegir-se, tot i la pressió, i segon, la capacitat de reconstruir la situació tot i les circumstàncies adverses. >Apropar-se a les crisis com dificultat o amenaça i com a oportunitat i creixement

Una persona resilient és:

• Aquella que es manega prou bé en diferents circumstàncies i davant els canvis.
•  Controla els estats de ambigüitat i incertesa per sortir airós.
• La que aconsegueix superar les adversitats malgrat el risc,
• Que mantenen l'optimisme sota les amenaces, que superen la por i que es veuen capaços de convertir les dificultats en oportunitats de creixement.
• la que disposa de recursos i habilitats per establir i mantenir vincles afectius personals i professionals que els fan sobreposar-se a les adversitats.
• Té un alt sentit de l'humor, aquestes persones són capaces de riure de les seves pròpies desgràcies i de comparar-les amb les veritables adversitats, i posseeixen i nodreixen de forma constant la seva autoestima.
• Aquella persona que no mostra desconfiança davant els canvis, encara que està sempre preveu positivament davant d'ells, busca informació i tracta d'entendre el que passa, sense culpar ningú per això i busca persones positives en la qual recolzar-se. Són els primers a identificar els beneficis del canvi i en col.laborar en la resolució de problemes que van apareixent.

La resiliència en paraules de Darwin, per al qual les espècies que sobreviuen no són les més fortes ni les més intel ligents, sinó les que millor s'adapten a l'evolució.

ENLLAÇOS A DOCUMENTS DE CONSULTA

El camino a la resiliencia

Estado de arte en resiliencia

Resiliencia. Monografia

Robert A. Neimeyer. "Si som capaços d'acceptar a nivell emocional i intel.lectual la idea que nosaltres també hem de morir, podem fer que cada dia compti en lloc de fugir de la consciència de la nostra fugacitad perseguint objectius i èxits materials. Si dediquem les nostres energies a intentar fugir frenèticament de la mort en un esforç per evitar-la, no podrem centrar-nos en les lliçons més profundes de la nostra mortalitat. La consciència d'aquesta fugacitat ens pot posar en contacte amb els significats més profunds de la nostra vida i fer que ens esforcem per aconseguir un valors més plens de sentit. La mort transforma la relació que tenim amb la persona que hem perdut, que passa de basar-se en la interacció física a basar-se en una relació simbòlica i això fa que confiem cada vegada més en el nostre fons de records per mantenir la relació viva. "

La aflicció es un procés o resposta natural als éssers humans, és una experiència psicològica que la podem trobar des de primera infància al cap d'una pèrdua de qualsevol tipus.

L'aflicció (pena, tristesa) forma part del procés de recuperació i depèn de la intensitat i caràcter de la pèrdua així com de l'estat actual de la persona.

Els nens i adolescents no viuen aliens a la mort i l'experimenten amb sentiments i emocions diverses (veure document "la mort i els nens"). Depèn del moment del desenvolupament en què es troben així com de la seva evolució intel lectual i ambient sòcio-cultural que l'envolta. Els nens passen del concret a l'abstracte, del particular al general, fins a l'adquisició del caràcter de la pèrdua com a fenomen universal, inevitable i irreversible. ("La condició finita dels éssers humans")

La mort en els adults, com en els nens pot validar o invalidar les suposicions o creences més íntimes que formen la base sobre la qual organitzem la nostra vida (seguretat, vulnerabilitat, percepció de control, la percepció que el món es pot predir o ser previsible, just, bo ,...).

Aquest camí o procés és individual, íntim, idiosincràtic i va unit al nostre sentiment d'identitat.

El sentit de la pèrdua es únic i és percebut per la persona en funció de:

• El sentit, qualitat i inversió emocional de la relació ("el units que s'estava")
• La dependència o independència que genera la pèrdua
• La quantitat i qualitat d'aspectes no resolts entre la persona que ja no hi és i nosaltres
• La percepció sobre la realització, satisfacció i compliment que la vida ha significat per a la persona
• El paper o rol que jugava la persona en les nostres vides

 El procés de dol i aflicció inclou aspectes mentals que s'expressen sovint en forma de símptomes físics i / o psicològics.

PROCÉS DE DOL

Existeixen nombroses teories i models per explicar el duel en els éssers humans, gairebé totes elles coincideixen en veure-ho com un procés a través del temps on la persona va a experimentar diferents moments o fases, algunes teories parlen de que la persona ha d'enfrontar-se a diferents tasques per superar satisfactòriament la pèrdua.

Acceptar la realitat de la pèrdua necessita el seu temps temps, és un procés mental i emocional on poden intercanviar estats de certesa i incredulitat pel que ha succeït. En aquests moments els somnis ens ajuden a validar la realitat al despertar.

Els rituals i altres tasques que fem ens ajuden en aquest procés, que a més en ser compartit i estar acompanyats, ... ens reconforta. També necessitarem moments de solitud i intimitat. Podem veure com a nivell mental i emocional es dóna una certa resistència en acceptar aquesta realitat, en els primers moments, sobretot davant pèrdues inesperades o sobtades.

En aquest procés, reconèixer, expressar el tropell de sensacions, emocions, pensaments, dolor, ... sense intentar negar-los o suprimir-ens serà de gran ajuda per adaptar-nos a la nova realitat on la persona ja no hi és.

També és freqüent que apareguin molèsties físiques, més susceptibilitat a malalties, mals de cap, dolors tensionals, fatiga, ... retraïment, apatia, reaccions de por davant d'estímuls que ens recorden el trauma, la pèrdua o part d'ell

Progressivament la intensitat del dolor i sensacions tant físiques com mentals aniran disminuint en la mesura que tornem a la quotidianitat i reprenem les nostres vides, adaptant-nos a un medi en què la persona ja no és present, la intensitat de reactivar el record de la persona absent també disminuirà progressivament. La majoria de persones són capaços de reprendre les seves vides i sortir enfortits de fets traumàtics com ara pèrdues de sers estimats. És possible que per a moltes persones aquest procés esdevingui més complicat que per altres, ja que es poden reactivar altres pèrdues o fets traumàtics anteriors, la qual cosa dificulta el procés ,.... són moltes més coses les que s'han d'elaborar ... .

EL VOL DE LA PAPALLONA  presenta un seguit de vídeos al voltant de la mort, els processos de dol, com apunten el seus autors El vol de la papallona neix de l'interés per esbrinar coses al voltant d'allò que més segur tenim a la vida: la mort. El vol és una reflexió de la mort des de la vida, és un programa per fer-vos sentir. L'objectiu és transmetre totes aquelles vivències i emocions que nosaltres hem sentit al llarg dels gairebé dos anys que hem dedicat a aquesta producció.

 Un programa sensible, tendre i humà que no busca els racons i els matisos foscos de la mort; s'hi endinsa des d'una perspectiva molt propera ja que el nostre objectiu és contribuir a perdre la por a aquestes quatre lletres.

 ENLLAÇOS A DOCUMENTS DE CONSULTA

Aprender de la pérdida. Una guía para afrontar el duelo. Robert A. Neimeyer

El duelo. Estrategias terapeúticas con niños y personas con síndrome de Down. Intervención en duelo por suicidio

Documents tècnics. Tesis i estudis

El cine como herramienta docente en bioética y tanatologia. Tesis doctoral

El afrontamiento de la muerte a través de la historia

La muerte y el médico: Procedimientos para la comunicación de malas noticias en urgencias

Les crisis comporten inevitablement un període de transició (adaptació) a la nova situació que es genera en les nostres vides, en cas de no aconseguir-ho és quan parlem de trastorn adaptatiu. Es desenvolupen símptomes emocionals i de comportament com a resposta als esdeveniments estressants.

Es pot considerar trastorn si els símptomes de malestar físic i emocional es presenten durant els 3 mesos següents a l'inici del problema o estressant psicosocial. La persona presenta i manifesta un malestar acusat, superior a l'esperable en relació amb el desencadenant, o bé pel deteriorament significatiu que ocasiona en la seva vida personal, familiar o social.

En general un trastorn adaptatiu s'ha de resoldre dins dels 6 mesos que segueixen a la desaparició del estressant (o de les seves conseqüències), encara que cada vegada amb més freqüència s'observa a la clínica una prolongació de símptomes més enllà dels 6 mesos, sobretot s'observa en patologies o malalties cròniques, situacions de vida molt desestructurada o multiciplicitat de conflictes.


Els trastorns adaptatius poden classificar segons la simptomatologia que acompanya o predomina en la persona, a si ens trobem:

• Trastorns adaptatius de tipus ansiós
• Trastorns adaptatius de tipus depressiu
• Trastornoos adaptatius mixtos (ansietat-depressió)
• Trastorns adaptatius de la conducta

CRISI EVOLUTIVES O DEL DESENVOLUPAMENT: esperables, possibles o probables

CRISI circumstancial: abruptes, inesperades, accidentades

Les crisis del desenvolupament poden arribar a ser predictibles, serien els canvis esperats en la vida d'una persona a mesura que creix i es desenvolupa. La persona s'ha d'enfrontar a noves demandes i exigències pròpies de l'evolució. Dins d'aquestes crisis trobaríem

• Crisi del naixement i infància
• Crisi de la pubertat i adolescència
• Crisi de la primera joventut
• Crisi de l'edat mitjana de la vida (crisi dels 40)
• Crisi de la tercera edat

Les crisis circumstancials són inesperades, accidentals i depenen sobretot de factors ambientals (externs). Solen estar relacionades majoritàriament amb situacions de pèrdua (traumes) o amenaça de pèrdua, donant-se una alteració significativa de l'equilibri personal, al costat de alteracions emocionals, físiques i de conducta.

Els principals precipitants de crisi circumstancials:

• Processos de ruptura matrimonial o separacions de parella
• Pèrdues, simbòliques o reals (mort, estatus o posició, ..)
• Malalties corporals
• Atur o canvis de treball
• Fracassos professionals o fracassos econòmics
• Violacions o agressions sexuals
• Ser objecte de qualsevol abús o violència (física o psicològica)
• Accidents i catàstrofes

Les crisis circumstancials es caracteritzen per:
La seva immediatesa, apareixen de cop (són sobtades), de manera inesperada i abrupta (no les podem anticipar o preveure) i requereixen d'una resposta urgent ja que amenacen el benestar físic o psíquic de la persona. Poden ser l'avantsala o convertir-se en una situació traumàtica.