_

_

_

_

Les relacions de parella es van construïnt al llarg dels anys i de la convivència, sovint la manera en que es construeix aquesta relació comporta patiment en un membre de la parella quan es molt depenent de l'altra, quan la persona se sent insegura, feble, amb baixa autoestima, i diposita en l'altra la seva raó de ser, o senzillament depèn emocionalment de l'altra de manera excesiva, comportará un problema o dificultats mes tard o mes d'hora en la salut de la relació; sobretot quan:

• La relació es insatisfactoria i la persona menys depenent decideix posar fi a la relació. Això serà viscut com una cosa terrible per la persona depenent, no sabrà que fer amb la seva vida, es veurà incompetent per sortir-se d'aquesta crisis
• La persona depenent, agobia o asfixia la autonomia o independència de l'altra, que es veu mes com un cuidador que no pas com una parella en relació d'igualtat
• Tots en som d'alguna manera depenents dels altres, també a nivell emocional, ja que el ser humà no pot autosatisfer per si sol totes les necessitats de la vida, necessitem dels altres, companya, confort, estimació, sexe,.... dependre de l'altra no es pas un problema, el problema es dependre excessivament, fins a límits que es perd la individualitat

Per això es bo en les convivències cultivar els espais d'autonomia, llibertat individual, tenir espais propis on desenvolupar-se, les relacions esdevenen així mes igualitàries i mes complertes ( les persones depenents, son poc atractives)

Al llarg dels anys s'ha confós la excessiva dependència emocional com un senyal d'estimació, de gran amor romàntic, i potser durant els primers anys de convivència no s'ha vist com un problema en la parella.

ENLACES A DOCUMENTOS DE CONSULTA

Enamoramiento, amor y dependencia emocional

Formalitzar una relació amorosa porta el seu temps, els canvis en la societat també exerceixen una influència significativa sobre el moment d'establir un compromís de futur (relació estable o matrimoni).

Les raons per formalitzar un matrimoni han canviat considerablement en el transcórrer dels anys, de ser una transacció entre famílies (dots) per a la supervivència o millorar el benestar de la família, en altres moments era necessària l'aprovació dels pares, fins arribar a la societat moderna on, aparentment l'establiment d'un compromís és una elecció lliure.

A través del matrimoni la societat ha regulat un cert ordre social, ha regulat el comportament sexual i l'educació dels fills i ha establert un sistema econòmic basat en la unitat familiar. El casar-se tampoc implica tenir una intenció de tenir fills. En la mesura que la nostra societat ha anat passant d'una economia agrària a una economia industrial i tecnológca, la dona s'ha incorporat al món del treball, de manera que la significació de la família com es percebia abans s'ha anat perdent rellevància. D'aquí les enormes dificultats que comporta avui dia formalitzar un compromís i tenir descendència, la famosa "conciliació de vida professional i vida familiar", que no suposi una càrrega estrictament per a la dona i que tots dos, home i dona estiguin en plenes condicions d'igualtat .

Per què es casa avui dia la gent?

• Perquè toca, fent referència l'edat, o després de molts anys de festeig
• L'amor
• La recerca de companyia i satisfacció de necessitats compartides
• La satisfacció d'expectatives prèvies (estar enamorat porta a casar-se)
• L'amor, que abasta tot un seguit de sentiments positius referits cap a l'altra persona i recíprocs, entre aquests sentiments es troba l'afecte, la protecció, la comunicació, la seguretat, la passió, la intimitat i també el sofriment
• La gent també es casa buscant companyia, fugint de la solitud, la convivència atorga seguretat i confiança en que la nostra parella estarà sempre aquí, ens acceptarà amb les nostres virtuts i també amb la nostra misèries.

Finalment les expectatives, que porta cada un dels membres al compromís, expectatives de tot tipus unes més encertades potser una majoria desencertades. La idea o expectativa que l'amor ho pot tot i és el camí que conduirà a la felicitat permanent (ingenuïtat o és que potser ens han enganyat, o potser és que ¿Ens autoenganyem?). Hi ha una expectativa generalitzada sobre que el matrimoni va a resoldre absolutament totes les necessitats personals, psicològiques de la persona. Possiblement aquestes expectatives idealitzades estiguin a la base de les confrontacions, conflictes, desencís, que es produeixen en les parelles.

Algunes idees o expectatives que sustenten l'ideal romàntic de l'amor:

• L'amor és un estat emocional espontani, que provoca una activació fisiològica (hi ha química, feeling, ..) absorció intensa, confusió de sentiments i un desig aclaparador d'estar amb l'altra persona.
• L'amor sorgeix a primera vista (enamorament sobtat)
• L'amor és cec (la persona no perceibe més que els aspectes positius, aquells que no coneix els omple en termes positius, ..)
• L'amor ho pot tot, cap obstacle, problema, conflicte o adversitat s'ha d'interposar en l'amor
• Només hi ha un amor veritable, només hi ha una persona especial per a cada un de nosaltres, el problema és trobar (la mitjana taronja)
• L'amor és sinònim de passió i enteniment sexual
• L'amor implica plaer i sofriment

És cert que el començament de l'amor, "l'enamorament" sol tenir tendència a ser sobtat (encara que no sempre) i altament excitant, la situació d'atracció, novetat generen altes dosis de motivació i excitació, que provocarà també un estat d'excitació física  (" papallones a l'estómac, acceleració del cor quan estem en presència de l'altra persona, etc ..")  La persona en aquesta situació té un escàs control i es deixa portar per aquest remolí emocional, que tindrà una durada breu en el temps. Moltes persones solen descriure com que l'enamorament desapareix i roman l'amor. De tota manera hi ha qui encara pensa i tenen expectatives que han de romandre eneamoradas tota la vida, que si ja no sents aquest remolí emocional, encara que sigui en menor intensitat, llavors és perquè seu matrimoni no funciona i dóna pas a la separació en alguns casos.

És ben cert que l'amor és una gran base perquè la relació funcioni de manera satisfactòria, però podríem dir que és necessari però no suficient. Aprendre a construir una relació comporta molts altres aspectes i habilitats d'un treball en comú (compartir), entre moltes altres se m'ocorren les següents:

• aprendre a identificar necessitats, pròpies i de l'altre,
• arribar a acords i negociar,
• treballar per millorar la comunicació,
• practicar i desenvolupar la presa de decisions per a aspectes que competeixen tant a un dels membres com a la pròpia relació,
• aprendre a superar adversitats i èpoques dures,
• conciliar les relacions amb la família de tots dos,
• compartir principis i filosofia en l'educació dels fills,
• acomodar els temps d'oci, tant individual com en parella, a nivell social com familiar,
• desenvolupar i compartir tasques domèstiques i totes aquelles que van impregnades d'un sentit de "obligació",
• introduir motivació i canvi o dit d'una altra manera desenvolupar la capacitat de sorprendre l'altre, com a font permanent d'alimentar l'admiració i el desig de compartir i estar amb l'altre, etc ...
• Alimentar i conrear les relacions afectives i sexuals

Tots aquests aspectes són abordats en una terpia de parella, quan tots dos membres estan disposats a superar les desavinences o crisi que es presenten en la majoria de relacions. De vegades la millor opció serà fer front a una separació, ... les coses igual que comencen, també acaben, en aquesta situació també una terpaia de parella pot ser d'utilitat per ajudar en la separació

 El principi i el final de les coses

Igual que moltes activitats i situacions de la nostra vida tenen un principi i un final, la pròpia vida sense anar més lluny, el matrimoni o la parella poden tenir un principi i un final. De vegades el final d'una relació no comporten a la separació o divorci, la relació ja està liquidada però costa prendre la decisió de finalitzar la convivència.


El matrimoni monògam tradicional ja no és l'única alternativa a triar: Convivència total sense matrimoni, aparellament d'homosexuals, lesbianes, matrimoni grupal o comunal, constitució de nous nuclis familiars de persones separades amb fills, l'estil de vida d'un solter sexualment actiu, .... fa que el matrimoni sigui una opció entre moltes altres més atractives per a la persona

El mateix concpeto de matrimoni tradicional, on cada un tenia assignades unes funcions: l'home l'autoritat i el suport econòmic i la dona el manteniment de la casa i l'educació dels fills. Avui aquestes tasques o rols són assumides en funció de les característiques particulars de cada relació i no del sexe de referència.

la conseqüència més evident d'aquests canvis és que si les necessitats i objectius d'un membre de la parella estan insatisfets en la relació de parella o matrimoni, un es pot qüestionar la permanència en la relació, en la que rep menys del que aporta.

En la majoria de relacions actuals dos membres solen treballar, a manera d'anècdota o acudit avui bé podríem substituir la frase d'unió matrimonial catòlica que deia ,..." units en sant matrimoni ,.... fins que la mort us separi, ... " per una frase de nou encuny; ... "fins que la hipoteca us separi". El treball de tots dos fora de casa fa que es bolqui una ingent energia (en temps i dedicació) a l'activitat professional, cada un pel seu costat, podent arribar a generar objectius contraposats ja que cadascú treballa pel seu desenvolupament individual. El temps de convivència es limita, s'escurça, les preocupacions i fonts d'estrès extern augmenten, de manera que no és infreqüent que amb el pas del temps sense un esforç de conciliació, les parelles es distanciïn física i emocionalment de manera recíproca.

Tot i que el divorci ha tingut sempre una connotació negativa, com a senyal de FRACÀS, i s'ha estigmatitzat la figura de "separat / a", avui dia podem entendre el divorci com una solució raonable a una situació pcoo raonable. Una oportunitat per seguir avançant i reconduir la vida cap a metes i benestar del que avui no gaudim.

ENLLAÇ A DOCUMENTS DE CONSULTA

Amor, enamorament i dependencia emocional

Trastorn orgàsmic femení

La característica essencial del trastorn orgàsmic femení és una absència o un retard persistent o recurrent de l'orgasme en la dona després d'una fase d'excitació sexual normal. Les dones mostren una àmplia variabilitat en el tipus i la intensitat de l'estimulació que desencadena l'orgasme. S'ha de tenir present abans de concebre un trastorn orgàsmic que el problema no procedeix de causes físiques o mèdiques, de l'experiència de la persona (o ambdós) i dela estimulació sexual rebuda.


Trastorn orgàsmic masculí

La característica essencial del trastorn orgàsmic masculí és l'absència o el retard persistent o recurrent de l'orgasme després d'una fase d'excitació sexual normal. A l'hora de jutjar si l'orgasme es troba endarrerit, s'ha de tenir en compte l'edat de la persona i si l'estimulació rebuda és apropiada pel que fa a l'objecte, la intensitat i la durada.

En la forma més freqüent de trastorn orgàsmic masculí l'home no aconsegueix arribar a l'orgasme durant el coit, però pot ejacular amb altres tipus d'estimulació, per exemple, manual o oral. Alguns homes amb aquest trastorn poden arribar a l'orgasme intravaginal, però només després d'un llarg període d'estimulació no coital. Altres poden ejacular només durant la masturbació i altres arriben a l'orgasme només en el moment de despertar després d'un somni eròtic

La característica essencial de l'ejaculació precoç consisteix en l'aparició d'un orgasme i ejaculació persistent o recurrent en resposta a una estimulació sexual mínima abans, durant o poc temps després de la penetració i abans que la persona ho desitgi.

S'ha de tenir en compte factors que influeixen en la durada de la fase d'excitació, com són l'edat, les parelles o situacions noves i la freqüència recent de l'activitat sexual. La majoria d'homes amb aquest trastorn poden retardar l'orgasme durant la masturbació per un període de temps més llarg que durant el coit. L'estimació per part de les parelles del temps transcorregut entre l'inici de l'activitat sexual i l'ejaculació, així com l'opinió de si l'ejaculació precoç constitueix un problema poden ser molt variables.

Està molt estès el mite de l'orgasme simultani, així com que es pot controlar mentalment l'ejaculació i l'orgasme en l'home, quan la veritat és que una relació sexual satisfactòria ha de contemplar un treball conjunt de tots dos en anar aprenent a conèixer-se i estimular-se, a conjuntar les velocitats, per anar adaptant la resposta a les necessitats de tots dos.

No és infreqüent que una disfunció sexual en l'home oa la dona generi disfuncions en l'altre membre de la parella.

DISPAREUNIA

La característica essencial d'aquest trastorn consisteix en dolor genital durant el coit. Tot i que normalment es produeix durant aquest, pot també aparèixer abans o després de la relació sexual. Aquest trastorn afecta tant a homes com a dones. En aquestes el dolor pot descriure com superficial durant la penetració o com profund davant els moviments coitals. La intensitat dels símptomes comprèn des d'una sensació de lleu malestar fins a un dolor agut. Provocant un malestar significatiu en la persona. No és degut exclusivament a vaginisme o falta de lubricació. Es fa necessària una exploració física per descartar qualsevol malaltia o alteració morfològica dels òrgans genitals

VAGINISME

La característica essencial del vaginisme és la contracció involuntària, de manera recurrent o persistent, dels músculs perineals del terç extern de la vagina, davant de la introducció del penis, els dits, els tampons o els espèculs en exploracions ginecològiques. En algunes dones només la idea de la penetració vaginal pot produir un espasme muscular. La contracció pot ser des li-gera (produint rigidesa i malestar) fins intensa (impedint la penetració).

La presència d'ansietat davant les relacions sexuals no s'ha de considerar de manera absoluta com un problema. És normal en els primers acostaments entre dues persones, o quan es va a tenir relacions per primera vegada. Habitualment aquest tipus d'ansietat una vegada s'han salvat els primers obstacles ia través de les experiències successives la majoria de persones aborda les relacions sexuals sense una ansietat excessiva.

Podem considerar l'ansietat davant les relacions sexuals o aversió pel sexe com un problema o disfunció, quan aquesta aversió engloba aquelles situacions on s'evita de manera manifesta i activa el contacte sexual (genital) amb la parella.

Pot manifestar-se de diferents maneres:

• Ansietat a l'hora d'intentar tenir una relació sexual amb una altra persona
• Aversió al contacte genital centrat en algun aspecte particular del sexe, com ara les secrecions genitals, la penetració, ... Algunes persones poden arribar a rebutjar per aversiu qualsevol estímul de tipus sexual, fins i tot els petons i els contactes superficials.
• Ansietat i evitació activa de relacions sexuals per problemes de timidesa extrema o ansietat social
• L'ansietat en les relacions sexuals pot presentar formant part d'altres problemes o trastorns psicològics, com el desordre obsessiu-compulsiu (por a contaminar-se per gèrmens-infeccions), depressió, ...

Desig hipoactiu o disminució de l'interès

La característica essencial del desig sexual hipoactiu (inapetència) és l'absència o deficiència de fantasies sexuals i de desitjos d'activitat sexual. Encara que de forma tòpica s'ha associat aquesta disfunció en major freqüència a la dona, d'un temps ençà hi ha una presència més gran tant en homes com en dones.

L'alteració provoca malestar acusat o dificultats interpersonals. Convé descartar en primer lloc la presència d'algun trastorn o malaltia física, així com l'ús de medicació.

El desig sexual disminuït pot ser global i abastar totes les formes d'expressió sexual o situacional i limitat a un / a company / ao una activitat sexual concreta (p. ex., El coit, però no la masturbació). Hi ha poca motivació per buscar estímuls adequats i una reducció de la frustració quan es primer va a aquests individus de l'oportunitat d'una relació sexual.

Generalment les persones que pateixen d'inapetència no inicien gairebé mai la relació sexual i només la porten a terme a contracor, quan és la parella qui ho decideix. Tot i que la freqüència d'experiències sexuals és habitualment baixa, la pressió que exerceix la parella acaba sent una font de conflicte i fricció en la relació de parella. Sol ser freqüent que la «disminució del desig sexual» d'un membre de la parella pot reflectir un augment excessiu del desig sexual de l'altre membre.

Les causes més freqüents d'inapetència sexual són la presència de conflictes en la relació, els estils de vida rutinaris, l'estrès i la manca de temps per gaudir de manera lliure i oberta de la sexualitat, el desamor ... en la majoria de parelles en què un dels membres presenta inapetència, aquesta no es presenta de manera sobtada, és a través del temps (mesos, fins i tot anys) que s'instaura aquesta inapetència. En moltes ocasions es pot presentar una disminució de l'interès de caràcter transitori, associat o no a presència de conflictes i adversitats, fent vàlid el refrany popular que "com menys faig menys ganes tinc de fer". És a dir, no sempre tenim la mateixa intensitat o apetència sexual en diferents moments de la nostra vida i davant períodes de baix desig si a més la persona no s'esforça a recuperar la seva sexualitat pot succeir que acabi sent un problema pel sol fet de no fer-hi front i deixar-se portar.

Existeix la creença popular molt estesa que per tenir relacions ha de venir de gust o existir un desig previ i si no millor no tenir relacions. El desig o apetència sexual, com la resta d'activitats plaents de la nostra vida, ha de ser conreat i treballat de manera regular.

El terme resiliència es refereix originalment en enginyeria a la capacitat d'un material per recuperar la seva forma inicial després de ser sotmès a una pressió que el deforma. En ciències socials s'entén per resiliència la capacitat de les persones de sobreposar-se a les seves dificultats i, al mateix temps, aprendre dels seus errors, adaptant positivament.

Hi ha dos elements que engloba el concepte de resiliència: primer la resistència enfront de l'atac i la capacitat de protegir-se, tot i la pressió, i segon, la capacitat de reconstruir la situació tot i les circumstàncies adverses. >Apropar-se a les crisis com dificultat o amenaça i com a oportunitat i creixement

Una persona resilient és:

• Aquella que es manega prou bé en diferents circumstàncies i davant els canvis.
•  Controla els estats de ambigüitat i incertesa per sortir airós.
• La que aconsegueix superar les adversitats malgrat el risc,
• Que mantenen l'optimisme sota les amenaces, que superen la por i que es veuen capaços de convertir les dificultats en oportunitats de creixement.
• la que disposa de recursos i habilitats per establir i mantenir vincles afectius personals i professionals que els fan sobreposar-se a les adversitats.
• Té un alt sentit de l'humor, aquestes persones són capaces de riure de les seves pròpies desgràcies i de comparar-les amb les veritables adversitats, i posseeixen i nodreixen de forma constant la seva autoestima.
• Aquella persona que no mostra desconfiança davant els canvis, encara que està sempre preveu positivament davant d'ells, busca informació i tracta d'entendre el que passa, sense culpar ningú per això i busca persones positives en la qual recolzar-se. Són els primers a identificar els beneficis del canvi i en col.laborar en la resolució de problemes que van apareixent.

La resiliència en paraules de Darwin, per al qual les espècies que sobreviuen no són les més fortes ni les més intel ligents, sinó les que millor s'adapten a l'evolució.

ENLLAÇOS A DOCUMENTS DE CONSULTA

El camino a la resiliencia

Estado de arte en resiliencia

Resiliencia. Monografia

Robert A. Neimeyer. "Si som capaços d'acceptar a nivell emocional i intel.lectual la idea que nosaltres també hem de morir, podem fer que cada dia compti en lloc de fugir de la consciència de la nostra fugacitad perseguint objectius i èxits materials. Si dediquem les nostres energies a intentar fugir frenèticament de la mort en un esforç per evitar-la, no podrem centrar-nos en les lliçons més profundes de la nostra mortalitat. La consciència d'aquesta fugacitat ens pot posar en contacte amb els significats més profunds de la nostra vida i fer que ens esforcem per aconseguir un valors més plens de sentit. La mort transforma la relació que tenim amb la persona que hem perdut, que passa de basar-se en la interacció física a basar-se en una relació simbòlica i això fa que confiem cada vegada més en el nostre fons de records per mantenir la relació viva. "

La aflicció es un procés o resposta natural als éssers humans, és una experiència psicològica que la podem trobar des de primera infància al cap d'una pèrdua de qualsevol tipus.

L'aflicció (pena, tristesa) forma part del procés de recuperació i depèn de la intensitat i caràcter de la pèrdua així com de l'estat actual de la persona.

Els nens i adolescents no viuen aliens a la mort i l'experimenten amb sentiments i emocions diverses (veure document "la mort i els nens"). Depèn del moment del desenvolupament en què es troben així com de la seva evolució intel lectual i ambient sòcio-cultural que l'envolta. Els nens passen del concret a l'abstracte, del particular al general, fins a l'adquisició del caràcter de la pèrdua com a fenomen universal, inevitable i irreversible. ("La condició finita dels éssers humans")

La mort en els adults, com en els nens pot validar o invalidar les suposicions o creences més íntimes que formen la base sobre la qual organitzem la nostra vida (seguretat, vulnerabilitat, percepció de control, la percepció que el món es pot predir o ser previsible, just, bo ,...).

Aquest camí o procés és individual, íntim, idiosincràtic i va unit al nostre sentiment d'identitat.

El sentit de la pèrdua es únic i és percebut per la persona en funció de:

• El sentit, qualitat i inversió emocional de la relació ("el units que s'estava")
• La dependència o independència que genera la pèrdua
• La quantitat i qualitat d'aspectes no resolts entre la persona que ja no hi és i nosaltres
• La percepció sobre la realització, satisfacció i compliment que la vida ha significat per a la persona
• El paper o rol que jugava la persona en les nostres vides

 El procés de dol i aflicció inclou aspectes mentals que s'expressen sovint en forma de símptomes físics i / o psicològics.

PROCÉS DE DOL

Existeixen nombroses teories i models per explicar el duel en els éssers humans, gairebé totes elles coincideixen en veure-ho com un procés a través del temps on la persona va a experimentar diferents moments o fases, algunes teories parlen de que la persona ha d'enfrontar-se a diferents tasques per superar satisfactòriament la pèrdua.

Acceptar la realitat de la pèrdua necessita el seu temps temps, és un procés mental i emocional on poden intercanviar estats de certesa i incredulitat pel que ha succeït. En aquests moments els somnis ens ajuden a validar la realitat al despertar.

Els rituals i altres tasques que fem ens ajuden en aquest procés, que a més en ser compartit i estar acompanyats, ... ens reconforta. També necessitarem moments de solitud i intimitat. Podem veure com a nivell mental i emocional es dóna una certa resistència en acceptar aquesta realitat, en els primers moments, sobretot davant pèrdues inesperades o sobtades.

En aquest procés, reconèixer, expressar el tropell de sensacions, emocions, pensaments, dolor, ... sense intentar negar-los o suprimir-ens serà de gran ajuda per adaptar-nos a la nova realitat on la persona ja no hi és.

També és freqüent que apareguin molèsties físiques, més susceptibilitat a malalties, mals de cap, dolors tensionals, fatiga, ... retraïment, apatia, reaccions de por davant d'estímuls que ens recorden el trauma, la pèrdua o part d'ell

Progressivament la intensitat del dolor i sensacions tant físiques com mentals aniran disminuint en la mesura que tornem a la quotidianitat i reprenem les nostres vides, adaptant-nos a un medi en què la persona ja no és present, la intensitat de reactivar el record de la persona absent també disminuirà progressivament. La majoria de persones són capaços de reprendre les seves vides i sortir enfortits de fets traumàtics com ara pèrdues de sers estimats. És possible que per a moltes persones aquest procés esdevingui més complicat que per altres, ja que es poden reactivar altres pèrdues o fets traumàtics anteriors, la qual cosa dificulta el procés ,.... són moltes més coses les que s'han d'elaborar ... .

EL VOL DE LA PAPALLONA  presenta un seguit de vídeos al voltant de la mort, els processos de dol, com apunten el seus autors El vol de la papallona neix de l'interés per esbrinar coses al voltant d'allò que més segur tenim a la vida: la mort. El vol és una reflexió de la mort des de la vida, és un programa per fer-vos sentir. L'objectiu és transmetre totes aquelles vivències i emocions que nosaltres hem sentit al llarg dels gairebé dos anys que hem dedicat a aquesta producció.

 Un programa sensible, tendre i humà que no busca els racons i els matisos foscos de la mort; s'hi endinsa des d'una perspectiva molt propera ja que el nostre objectiu és contribuir a perdre la por a aquestes quatre lletres.

 ENLLAÇOS A DOCUMENTS DE CONSULTA

Aprender de la pérdida. Una guía para afrontar el duelo. Robert A. Neimeyer

El duelo. Estrategias terapeúticas con niños y personas con síndrome de Down. Intervención en duelo por suicidio

Documents tècnics. Tesis i estudis

El cine como herramienta docente en bioética y tanatologia. Tesis doctoral

El afrontamiento de la muerte a través de la historia

La muerte y el médico: Procedimientos para la comunicación de malas noticias en urgencias

Les crisis comporten inevitablement un període de transició (adaptació) a la nova situació que es genera en les nostres vides, en cas de no aconseguir-ho és quan parlem de trastorn adaptatiu. Es desenvolupen símptomes emocionals i de comportament com a resposta als esdeveniments estressants.

Es pot considerar trastorn si els símptomes de malestar físic i emocional es presenten durant els 3 mesos següents a l'inici del problema o estressant psicosocial. La persona presenta i manifesta un malestar acusat, superior a l'esperable en relació amb el desencadenant, o bé pel deteriorament significatiu que ocasiona en la seva vida personal, familiar o social.

En general un trastorn adaptatiu s'ha de resoldre dins dels 6 mesos que segueixen a la desaparició del estressant (o de les seves conseqüències), encara que cada vegada amb més freqüència s'observa a la clínica una prolongació de símptomes més enllà dels 6 mesos, sobretot s'observa en patologies o malalties cròniques, situacions de vida molt desestructurada o multiciplicitat de conflictes.


Els trastorns adaptatius poden classificar segons la simptomatologia que acompanya o predomina en la persona, a si ens trobem:

• Trastorns adaptatius de tipus ansiós
• Trastorns adaptatius de tipus depressiu
• Trastornoos adaptatius mixtos (ansietat-depressió)
• Trastorns adaptatius de la conducta

CRISI EVOLUTIVES O DEL DESENVOLUPAMENT: esperables, possibles o probables

CRISI circumstancial: abruptes, inesperades, accidentades

Les crisis del desenvolupament poden arribar a ser predictibles, serien els canvis esperats en la vida d'una persona a mesura que creix i es desenvolupa. La persona s'ha d'enfrontar a noves demandes i exigències pròpies de l'evolució. Dins d'aquestes crisis trobaríem

• Crisi del naixement i infància
• Crisi de la pubertat i adolescència
• Crisi de la primera joventut
• Crisi de l'edat mitjana de la vida (crisi dels 40)
• Crisi de la tercera edat

Les crisis circumstancials són inesperades, accidentals i depenen sobretot de factors ambientals (externs). Solen estar relacionades majoritàriament amb situacions de pèrdua (traumes) o amenaça de pèrdua, donant-se una alteració significativa de l'equilibri personal, al costat de alteracions emocionals, físiques i de conducta.

Els principals precipitants de crisi circumstancials:

• Processos de ruptura matrimonial o separacions de parella
• Pèrdues, simbòliques o reals (mort, estatus o posició, ..)
• Malalties corporals
• Atur o canvis de treball
• Fracassos professionals o fracassos econòmics
• Violacions o agressions sexuals
• Ser objecte de qualsevol abús o violència (física o psicològica)
• Accidents i catàstrofes

Les crisis circumstancials es caracteritzen per:
La seva immediatesa, apareixen de cop (són sobtades), de manera inesperada i abrupta (no les podem anticipar o preveure) i requereixen d'una resposta urgent ja que amenacen el benestar físic o psíquic de la persona. Poden ser l'avantsala o convertir-se en una situació traumàtica.

Les característiques essencials de la bulímia nerviosa consisteixen en afartaments i en mètodes compensatoris inapropiats per evitar el guany de pes.

La persona que pateix anorèxia nerviosa manté una actitud de rebuig a mantenir un pes corporal mínim normal, al mateix temps que una por intensa a guanyar pes i alteracions significatives de la percepció de la forma o mida del cos. Afecta principalment a dones.

• S'entén reducció significativa de pes quan aquest és inferior al 85% del pes considerat normal per l'edat i la talla.
• Un altre criteri és l'índex de massa corporal (IMC) que ha de ser igual o inferior a 17,5 kg / m 2. (L'IMC es calcula en metres quadrats, dividint el pes en quilograms per l'altura.)
• Generalment, la pèrdua de pes s'aconsegueix mitjançant una disminució de la ingesta total. S'inicia per excloure de la seva dieta tots els aliments amb alt contingut calòric, (dieta molt restringida), limitada a uns pocs aliments. Utilització de purgants, diürètics i laxants, al costat d'un patró d'exercici físic excessiu.
• Un aspecte significatiu és la por intensa a guanyar pes oa convertir-se en obeses que no desapareix encara que la persona perdi pes i, de fet, va augmentant tot i que el pes vagi disminuint. Existeix per altra banda una alteració de la percepció del pes i de la silueta corporal. És habitual que existeixin nivells d'autoestima baix i escassa consciència de la seva alteració, la neguen i poden explicar històries poc creïbles.

Subtipus:

• Tipus restrictiu. La pèrdua de pes s'aconsegueix fent dieta, dejunant o realitzant exercici intens. Durant els episodis d'anorèxia nerviosa, no recorren a afartaments ni a purgues.
• Tipus compulsiu / purgatiu. La persona recorre regularment a afartaments o purgues (o ambdós), provocant el vòmit o utilitzant diürètics, laxants o ènemes d'una manera excessiva.

Els estats anímics com l'ansietat, la depressió, l'estrès, poden afectar el nostre funcionament físic i també els nostres hàbits o conductes. En concret podem trobar persones que davant situacions d'ansietat intenten calmar-ingerint aliments o begudes, o la famosa conducta de "picar". Qui no ha sentit la necessitat d'aixecar constantment a la nevera a picar alguna cosa mentre està estudiant per un examen, o bé al contrari, persones que popularment es "els tanca l'estómac" en situacions d'ansietat o quan estan deprimits. Molts d'aquests comportaments no es poden considerar trastorns.

És ben cert que la nostra salut tant física, com psíquica, millora quan disposem d'hàbits saludables, en l'alimentació, l'exercici físic i el descans. Són els principals pilars del nostre equilibri personal.

En aquest apartat es contemplen de manera descriptiva els dos principals trastorns de la conducta alimentària: Anorèxia i Bulímia.

Quan ens relacionem amb els altres sobretot si no tenim una certa confiança, solem ser i comportar-nos de maneres més prudents o retretes. No obstant això hi ha persones que pateixen el que anomenem una timidesa extrema o una inhibició social, que els sol posar en dificultats, sent un problema en les seves vides. Hi ha en aquestes persones un patró general d'inhibició social, uns sentiments d'inadequació i una hipersensibilitat a la avaluació negativa.

Les característiques principals d'aquestes persones:

• Solen evitar treballs o activitats escolars que impliquin un contacte interpersonal important, perquè tenen por de les crítiques, la desaprovació o el rebuig.
• La intimitat personal sol ser difícil per a ells, encara que són capaços d'establir relacions íntimes quan hi ha seguretat d'una acceptació acrítica.
• Solen reprimir les seves opinions amb dificultats per parlar de si mateixos i tenir sentiments íntims per por de ser compromesos, ridiculitzats o avergonyits.
• Solen tenir un llindar d'alta sensibilitat als comentaris
• Tendeixen a ser tímids, callats, inhibits i «invisibles» per por que l'atenció hagi de comportar la humiliació o el rebuig.
• Pensen que diguin el que diguin els altres el trobaran «equivocat» i que, per tant, és millor no dir res.
• Tenen una baixa autoestima
• Les persones amb aquest desordre són capaços d'anul • lar una entrevista laboral per por de trobar-se en dificultats per no vestir adequadament, o quedar bloquejats en parlar.

TRASTORN EXPLOSIU (AGRESSIU) INTERMITENT.
La característica essencial del trastorn explosiu intermitent és l'aparició d'episodis aïllats de dificultat per controlar els impulsos agressius, que dóna lloc a violència o destrucció de la propietat. El grau d'agressivitat expressada és desproporcionat amb respecte al que provoca la reacció o el motiu.

La persona pot descriure els episodis agressius com «rampells» o «atacs» en què el comportament explosiu va precedit per una sensació de tensió o activació interior i va seguit immediatament d'una sensació d'alliberament. Posteriorment, l'individu pot sentir consternat, amb remordiments, penedit o avergonyit pel seu comportament agressiu. Es coneix el com comportament de acting-OUT, o d'acció-reacció automàtic.

TRASTORN ANTISOCIAL DE LA PERSONALITAT

Patró general de menyspreu i violació dels drets dels altres, Aquest patró també ha estat anomenat psicopatia, sociopatia o trastorn disocial de la personalitat. La persona amb aquest trastorn viola les principals regles o normes socials apropiades per l'edat, solem trobar conductes relacionades amb:

• agressió a la gent o els animals,
• destrucció de la propietat,
• fraus o furts,
• violació greu de les normes.

                                           Les persones amb aquest trastorn freqüentment,

• Enganyen i manipulen per tal d'aconseguir profit o plaer personals (p. ex., Per obtenir diners, sexe o poder).
• Poden mentir repetidament, utilitzar un àlies, estafar altres o simular una malaltia.
• Les decisions es prenen sense pensar, sense prevenir res i sense tenir en compte les conseqüències per a un mateix o per als altres.
• Tendeixen a ser irritables i agressius i poden tenir baralles físiques repetides o cometre actes d'agressió (inclosos els mals tractes al cònjuge o als nens)
• També mostren una despreocupació imprudent per la seva seguretat o la dels altres. Això pot demostrar en la seva forma de conduir (repetits excessos de velocitat, conduir estant intoxicat, accidents múltiples), de manera que solen tenir freqüents altercats amb policies i processos judicials
• Poden involucrar-se en comportaments sexuals o consum de substàncies que tinguin un alt risc de produir conseqüències perjudicials.
• Tendeixen a ser contínua i extremadament irresponsables

Els trastorns addictius s'han de considerar com una malaltia. És una síndrome constituït per un conjunts de signes i símptomes característics.

Les addiccions poden ser de caràcter químic (addicció a substàncies) o conductual (Internet, videojocs, compres ,..), sense que això faci una diferència important en el quadre bàsic simptomàtic que anomenem addicció.

Aquests símptomes es poden presentar tots junts o de manera selectiva i amb dstinta intensitat en un moment donat, així com poden variar al llarg del temps i amb l'avanç de la malaltia addictiva. Entre els símptomes podem trobar:

• Pèrdua de control de l'ús, caracteritzada per episodis d'ús compulsiu que porten a la inversió de temps i energia importants en la conducta addictiva, de manera que cada vegada més l'addicte funciona amb més dificultat en la seva vida en general.
• Dany o deteriorament progressiu de la qualitat de vida de la persona a causa de les conseqüències negatives de la pràctica de la conducta addictiva. Aquest detorioro es dóna en totes les àrees de la vida de l'addicte i es produeix de manera progressiva, a través de les diferents etapes de la malaltia addictiva.
• Ús continuat la qual cosa es manifesta com la pràctica continuada de la conducta addictiva, malgrat el dany personal i familiar involucrat com a conseqüència de la addicció.
• Negació o autoengany de les conseqüències que la addicció tenen en la seva vida.
• La Memòria eufòrica és un procés de memòria selectiva mitjançant el qual, de manera automàtica, aflora un record de l'eufòria associada amb episodis d'ús en el passat. No es recorden el sofriment o les conseqüències negatives. Per aquesta raó la memòria eufòrica és un factor important en les recaigudes i en facilitar l'autoengany característic de la addicció.
• El Pensament Addictiu se li denomina al conjunt de distorsions del pensament pròpies de la adiccion, a més de la negació i l'autoengany.
• La Conducta de Cerca és un conjunts de conductes apreses durant el procés addictiu que de manera subconscient acosten l'addicte amb la substància o amb la conducta del seu adiccion, així com a les persones, llocs o situacions relacionades amb la seva addicció. Aquesta conducta és evident per als que observen l'addicte, però no així parell l'addicte qui no s'adona del risc.
• Els Desitjos Automàtics són disparats per les situacions, els llocs i les persones relacionades amb l'ús, de manera que evoquen memòries eufòriques associades a desitjos d'usar que s'acompanyen d'ansietat i idees repetides d'ús. Aquests desitjos es sguen presentant per mesos encara després que l'addicte aquest en abstinència i en recuperació.
• Obsessió o preocupació excessiva pel que fa a les situacions d'ús i relacionades amb l'ús ja sigui consum de substàncies psicotròpiques o pràctiques de conductes. Això porta a invertir una energia mental desproporcionada en el procés d'addicció que resta a les activitats vitals importants de l'addicte.
• Congelació Emocional producte dels canvis bioquímics en el cervell ia més de les distorsions psico-emocionals del procés addictiu. Dificultat per identificar, manejar i interpretar els sentiments, així com una actitud d'intolerància a algunes emocions, buscant l'ús com una forma de anestsia emocional.

La tristesa, com la depressió, també formen part de les nostres vides com un afecte o estat emocional normal. Al llarg de les nostres vides podem assumir pèrdues de tot tipus, d'estatus, de béns materials, de persones estimades, de projectes no assolits o fracassos,.... Gràcies a la tristesa i el to emocional baix que sol acompanyar aquests estats depressius, la persona pot retirar-se, disminuir la seva activitat frenètica quotidiana, per pensar i reflexionar sobre allò que succeeix en la seva vida. Podem plorar per allò que hem perdut.

Una mirada amable cap als sentimiestos negatius també ens permet descobrir aspectes de la nostra persona que són importants per adaptar-nos a les noves situacions i per al nostre desenvolupament personal.

Si bé és cert que el propòsit de l'existència en els éssers humans és lluitar per la preservació de la vida, aconseguir uns nivells bàsics de benestar i accedir al plaer, les emocions negatives també formen part de les nostres vides i ens serveixen precisament per ser més conscients de les nostres necessitats.

De vegades poden aparèixer episodis de tristesa immotivada en la majoria de persones, acompanyades de conducta de plor o no. Considera-les com un problema o trastorn dependrà de la seva freqüència, durada i intensitat però sobretot si tenim la sensació que interfereix en la nostra vida quotidiana. Sempre podem anar a buscar ajuda professional per intentar aclarir la font dels nostres sentiments o estats d'ànim que ens molesten.

La persona distímica presenta un estat d'ànim crònicament depressiu la major part del dia, la major part del temps. Pot ser manifestat per la pròpia persona o bé ser observat pels altres, per les persones pròximes, durant almenys 2 anys, de manera ininterrompuda. Sense episodis de depressió major. Podria entendre com a estats duradors de tristesa patològica.

Estan presents alguns dels següents símptomes:

• Pèrdua o augment de gana
• Insomni o hipersòmnia
• Falta d'energia o fatiga
• Baixa autoestima
• Dificultats per concentrar-se o per prendre decisions
• Sentiments de desesperança
• Conductes d'aïllament i baixa activitat social
• Llenguatge escàs o excessivament negatiu

El trastorn bipolar es caracteritza per la presència d'un o més episodis de depressió major i algun episodi maníac o hipomaníac. Moltes persones amb trastorn bipolar circulen d'episodis depressius a episodis maníacs i viceversa, d'aquí el terme bipolar, on l'estat d'ànim sembla anar d'un extrem a un altre, en algunes persones hi ha períodes d'una certa estabilitat entre un episodi depressiu i un episodi maníac. A cada persona pot presentar un cicle o patró particular, de tipus estacional.

Un trastorn similar al trastorn bipolar, però de menor intensitat o gravetat, és el Trastorn ciclotímic on es dóna la presència, durant almenys 2 anys, de nombrosos períodes de símptomes hipomaníacs i nombrosos períodes de símptomes depressiu que no compleixen els criteris per a un episodi depressiu major. produir conseqüències greus (per ex., compres irrefrenables, indiscrecions sexuals o inversions econòmiques esbojarrades)

Quan es presenta un estat maníac parcial o limitat d'intensitat és diagnosticat com episodi hipomaníac

De vegades s'entenen com a sinònims l'estrès laboral i el burnout, encara que relacionats, són dues entitats diferents. També es coneix el burnout com la síndrome del cremat o de desgast professional.

La definició de la síndrome de burnout més utilitzada és la de Maslach & Jackson (1986) considerada com una resposta a l'estrès laboral cronificat. Tres dimensions:

Esgotament emocional: la persona després d'una interacció intensiva amb usuaris, pacients, clients, .., es troben sense energies , com un esgotament dels recursos emocionals propis. La persona sent que no pot donar més de si mateix a nivell emocional.

Despersonalització: Es manifesta a través d'actituds negatives com el tractament despectiu, actituds fredes i distants i desconnectant dels problemes de l'usuari. Aquesta dimensió es pot entendre com una manera d'afrontament a l'esgotament emocional.

Manca de realització personal en el treball: Es produeix una valoració negativa del propi rol professional, el desgast  de la persona que pateix burnout fa que se senti insatisfeta amb el seu treball, o entorn laboral arribant a mostrar sentiments d'ineficàcia en el desenvolupament de la seva professió.

De manera resumida podem entendre com un procés, al qual s'arriba després d'un període de temps prolongat, d'esgotament físic, emocional i mental.

Sol irrompre davant fets anecdòtics o nimis, una cosa que passa a casa abans d'anar al treball, o un cop la persona s'ha desplaçat es veu incapacitat d'entrar a la feina. hi ha una sensació global de postració, com quedar buit d'energia.

És el trastorn de la son més freqüent en la població general, destacant en dones, ancians i persones amb problemes psicològics com ansietat i depressió. Consisteix en una reducció de la capacitat per a dormir, i pot manifestar-se de diverses maneres que donen lloc a diferents tipus d'insomni:

Insomni d'inici o de primera hora: problemes per iniciar el son en menys de 30 minuts.

Insomni de manteniment: Problemes per mantenir el son, produint-se despertars nocturns de més de 30 minuts de durada, o despertant definitivament de manera precoç , amb manca d'hores de son.

La manca de son pot afectar de manera negativa a la vida de la persona que el pateix, provocant deteriorament social, ocupacional o d'altres àrees importants.

El nombre d'hores de son necessàries varia d'unes persones a altres. Tot i que la mitjana diària és de 7 hores i mitja, hi ha un rang d'entre 4 ("poc dormidor") a 10 hores ("grans Dormidor"), considerant-se aquests valors dins de la normalitat.

Segons el temps d'evolució, l'insomni pot ser: temporal (només uns dies o setmanes), o crònic (mesos o anys).

Encara que les causes poden ser múltiples, la manca de pautes o hàbits saludables juguen un paper important, sovint l'insomni es deu a preocupacions o conflictes personals que provoquen tensió i ansietat, l'insomni amb freqüència és el primer senyal d'alarma que observem.

ENLLAÇOS A DOCUMENTS I WEB

Pautes per millorar el dormir i descansdormir_pautas.doc

Fa més de mig segle, Hans Selye va definir l'estrès davant l'Organització Mundial de la Salut com: "la resposta no especifica de l'organisme a qualsevol demanda de l'exterior".

Hem d'afegir a aquests concepte el valor que té la personalidadde cadascú, no tothom té el mateix nivell d'exigència o percep el món de la manera mateixa, per la qual cosa l'organisme no només ha de respondre a les demandes externes, també a les pressions i demandes internes per respondre a les situacions que ens anem trobant a la vida. Per entendre'ns, una persona exigent, o excessivament responsable, amb necessitat de tenir-ho tot sota control pot veure's afectada de manera més negativa per estrès que una altra persona més flexible i adaptativa

Diem que una persona es veu afectada per l'estrès quan a nivell general hi ha un excés de demandes a les quals la persona ha de donar resposta i es veu sobrepassada. La persona corre el perill en l'intent per dominar la situació de patir pertorbacions serioses en el seu equilibri emocional, en forma de símptomes físics com el dolor, alteracions en els sistemes corporals (gastrointenstinal, vascular, arterial, ..), acabant a través del temps en malalties que poden fins i tot tenir conseqüències greus

Estrès vol dir ESFORÇ D'ADAPTACIÓ, i per tant hem d'entendre que tant situacions o canvis positius com negatius poden provocar estrès. Per exemple un reconeixement (ascens a la feina) i un acomiadament poden ser generadors d'estrès. Tot procés d'adaptació comporta una activació de l'organisme per afrontar la situació ja sigui lluitant o fugint.

La manifestació de l'estrès s'observa per la presència d'esgotament físic i emocional, irritabilitat, símptomes d'ansietat, insomni, dificultats d'atenció i concentració, ...

També trobem darrere de l'estrès nombroses alteracions funcionals (alteracions psicosomàtiques), que poden esdevenir en síndromes de dolor crònic, síndrome de còlon irritable, presència de cefalees tensionals, molèsties gàstriques, ...

La característica essencial de la hipocondria és la preocupació i la por a patir o la convicció de tenir una malaltia greu a partir de la interpretació personal d'un o més signes o símptomes somàtics.

La por injustificada o la idea de patir una malaltia persisteixen tot i les explicacions mèdiques, o la repetició persistent de proves on no apareix trastorn.

A la hipocondria les preocupacions de la persona fan referència a funcions corporals (p. ex., batec cardíac, suor, dolors, sensacions d'inestabilitat o visió borrosa), o sensacions físiques vagues i ambigües. la persona atribueix aquests símptomes o signes a la malaltia temuda i es troba molt preocupat per el significat, l'autenticitat i la seva causa. Normalment s'associen aquests senyals amb malalties greus: tumor, càncer, accident vascular o hemorràgia cerebral, ..

Les preocupacions poden centrar-se en un òrgan específic o en una malaltia en particular (per ex., por a patir un infart o malaltia cardíaca). Les exploracions físiques repetides, les proves diagnòstiques (electrocardioramas, resonancies, escanners ) i les explicacions del metge no aconsegueixen alleujar la preocupació del pacient.

Les persones que pateixen aquest trastorn solen mostrar-se com a persones aprensives, poden alarmar-se amb la lectura o els comentaris sobre malalties, amb les notícies de que algú s'ha posat malalt o fins i tot per l'observació del que passa en el seu propi cos.

La persona parla sovint, es un tema de conversa reiterat, les recerques per internet , la participació als foros d'internet de persones amb el mateix problema,.. no solen ajudar la persona, solen provocar encara més estrès.

De vegades la hipocondria es solapa amb aspectes de fòbia a les malalties, en aquest cas la persona es comporta de manera diferent ja que evita anar al metge, o realitzar exploracions per por que li descobreixin alguna malaltia greu.

Tots ens obsessionem d'una manera o altra al llarg de la nostra vida, davant de determinats problemes o tensions de la pròpia vida. Parlem de desordre obsessiu compulsiu quan la persona presenta obsessions o compulsions de caràcter repetitiu, prou greus, per l'ansietat que generen o per les pèrdues de temps que suposen al llarg del dia. La persona reconeix que són exagerades, però que no les pot controlar. El desordre obsessiu compulsiu es el mateix que TOC ; Trastorn obsessiu-compulsiu

Les obsessions es poden presentar en forma d'idees, pensaments, impulsos o imatges de caràcter persistent que l'individu considera intruses i inapropiades, alienes a ell i a la seva manera de ser i que provoquen una ansietat o malestar significatius. la persona reconeix que aquestes obsessions són el producte de la seva ment i no vénen imposades des de fora.
Les obsessions més freqüents són idees recurrents que versen sobre temes com:

• la contaminació, o fàstics (Contreure una malaltia a estrènyer la mà dels altres),
• dubtes repetitives (p. ex., Preguntar-se a un mateix si s'ha realitzat un acte en concret, com haver atropellat a algú amb el cotxe o haver oblidat tancar la porta amb clau, deixar el gas obert),
• necessitat de disposar les coses segons un ordre determinat (p. ex., intens malestar davant objectes desordenats o asimètrics),
• pensaments o impulsos de caràcter agressiu o horrorós (p. ex., ferir a un nen o cridar obscenitats al carrer)
• i fantasies sexuals (imatgeS pornogràfiques  recurrents, paraules,  frases...).
  
  La compulsió és la conducta repetitiva que fa la persona per combatre l'ansietat que li provoquen aquestes obsessions. L'individu que té obsessions intenta sovint ignorar o suprimir aquests pensaments o impulsos o bé neutralitzar mitjançant altres idees o activitats (és a dir, compulsions).
  
  Les compulsions es defineixen com comportaments (p. ex., Rentat de mans, posada en ordre d'objectes, comprovacions) o actes mentals (per ex., Resar, comptar o repetir paraules en silenci) de caràcter repetitiu, el propòsit és prevenir o alleujar l'ansietat o el malestar. En la majoria dels casos la persona se sent impulsada a realitzar la compulsió per reduir el malestar que comporta una obsessió determinada o bé per prevenir algun esdeveniment o situació negatius.
  
  De vegades el desordre obsessiu compulsiu desemboca o va íntimament lligat a un trastorn depressiu

ENLLAÇOS DESORDRE OBSESSIU COMPULSIU

Diiptico explicativo del TOC
Manual per a pacients

La característica principal d'una crisi d'angoixa és l'aparició de por o malestar de caràcter intens, que es viu com pànic. Crisis d'ansietat i atac de pànic son el mateix.

La crisi pot iniciar de forma brusca i assoleix la seva màxima expressió amb rapidesa (habitualment en 10 minuts o menys), acompanyant-sovint d'una sensació de perill o de mort imminent i d'una urgent necessitat d'escapar. Poden aparèixer crisi on la persona "les veu venir", és quan la persona anticipa la por a tenir la crisi: POR A LA POR

Els símptomes que pot percebre la persona son : palpitacions o taquicàrdia, sudoració, tremolors o sacsejades, sensació de falta d'alè o ofec, sensació de ennuegar, opressió o malestar toràcics, nàusees o molèsties abdominals, inestabilitat o mareig (atordiment), desrealització o despersonalització , por a perdre el control o «tornar-se boig», por a morir, tenir un infart o accident vascular cerebral, parestèsies i calfreds o sufocacions. Es presenta a més desig urgent de fugir del lloc on ha aparegut la crisi. No tenen perque donar-se tots els símptomes, varía d'una persona a una altre, i depèn de les experiències que hagi viscut cadascú. 

Parlem de crisi d'ansietat de símptomes limitats, quan es presenten menys símptomes o de menor intensitat .. Hi ha tres tipus de crisi d'angoixa, que es diferencien per la manera d'inici i la presència o absència de desencadenants ambientals:

• crisi d'angoixa inesperades, sense motiu aparent
• crisi d'angoixa situacionals, associades a estímuls o desencadenants ambientals, com en el cas de les fòbies
• crisi d'angoixa més o menys relacionades amb una situació determinada, hi ha més probabilitats encara que no sempre hi ha aquesta associació
  
  ENLLAÇOS A DOCUMENTS I WEB SOBRE CRISI D'ANSIETAT
  
  Saber més sobre el trastorn de pànic
  Diptico explicativo de crisis de ansiedad o ataques de pánico
• Com actuar davant una crisis d'ansietat o atac de pànic

En certa mesura podem dir que totes les persones al relacionar-nos amb els altres tenim un cert nivell de tensió o ansietat social, però que no ens molesta. És a dir ens preocupa quedar bé, que els altres tinguin una imatge positiva de nosaltres mateixos, que ens considerin persones valuoses i atractives i és per això que en donar el millor de nosaltres mateixos, és normal que hi hagi una certa tensió o ansietat social que podem considerar normal.

En l'ansietat social exagerada, existeix una por o temor exagerat a situacions socials, com trobarse en grup, fer gestions, tenir que escriure o signar davant de gent, etc. En graus extrems pot arribar a produir-se una crisi d'ansietat quan la persona es troba davant d'aquestes situacions, i per tant les evita, es llavors quan parlem de fòbia social.

La persona a qui li passa reconeix que aquest temor és excessiu o irracional, tendeix a evitar les situacions (fòbia) o tot i que les afronta ho viu amb terror. L'entenem com un trastorn quan interfereix de manera significativa en la vida quotidiana de la persona.

La persona tem que els altres li vegin com a un individu ansiós, feble, «boig» o estúpid. La por de parlar en públic o trobar-se en situacions socials compromeses és perquè creuen que els altres s'adonaran que la seva veu o les seves mans estan tremolant, o perquè pensen que en qualsevol moment els pot envair una extrema ansietat en mantenir una conversa per temor a no poder articular correctament les paraules. Pot ser que evitin menjar, beure o escriure en públic per por a sentir-se en dificultats quan els altres comproven com els tremolen les mans.

Els individus amb fòbia social experimenten gairebé sempre símptomes d'ansietat (p. ex., Palpitacions, tremolors, sudoració, molèsties gastrointestinals, diarrea, tensió muscular, enrogiment, confusió) en les situacions socials temudes, i, en els casos més seriosos, aquests símptomes poden arribar a convertir-se en autèntiques crisis d'angoixa.

L'enrogiment és molt típic de la fòbia social.

Escala d'ansietat i fòbia social

• Afàsia. . Alteració de la comprensió o transmissió d'idees mitjançant el llenguatge en qualsevol de les seves formes-lectura, escriptura o parla-deguda a traumatismes o malalties dels centres cerebrals implicats en el llenguatge.
• Afecte. Patró de comportaments observables que és l'expressió de sentiments (emoció) experimentats subjectivament. Tristesa, alegria i còlera són exemples usuals d'afecte. A diferencial de l'humor, que fa un «clima» emocional més generalitzat i persistent, el terme afecte es refereix a canvis més fluctuants en el «temps» emocional. Varia entre cultures diferents com en cadascuna d'elles. Els trastorns de l'afecte inclouen les següents modalitats:
  • Afecte aplanat Absència o gairebé absència
  • Afecte esmussat. Reducció significativa
  • Làbil. Variabilitat anormal en l'afecte
  • Restringit o constret. Reducció lleugera de la gamma i la intensitat de l'expressió emocional.

• Afonia. Incapacitat per produir els sons de la parla que requereixen l'ús de la laringe i que no es deu a una lesió del sistema nerviós central.
• Agitació (agitació psicomotora). Excessiva activitat motora associada a una sensació de tensió interna. Habitualment, l'activitat no és productiva, té caràcter repetitiu i consta de comportaments com caminar ràpidament, moure's nerviosament, retorçar les mans, grapejar els vestits i incapacitat per a romandre assegut.
• Alucinació. Percepció sensorial, on la persona està convençuda que el que percep és real, però que passa sense estimulació externa de l'òrgan sensorial implicat. Heus aquí alguns tipus de lucinacions:
  • Auditiva. percepció de sons, més freqüentment de veus.
  • Gustativa.percepción de sabors (habitualment desagradables).
  • Olfactiva. percepció d'olors, per exemple, de goma cremada o peix podrit.
  • Somàtica. Lucinació que implica la percepció d'una experiència física localitzada en el cos (tal com una sensació d'electricitat).
  • Tàctils. percepció de ser tocat o de tenir alguna cosa sota la pròpia pell. Les lucinacions tàctils més freqüents són sensacions de descàrregues elèctriques i de formigueig (la sensació que alguna cosa es mou o repta sota la pell).
  • Visual. Lucinació que implica veure sigui imatges estructurades, per exemple, unes persones, sigui imatges informals, per exemple, espurnes de llum.

• Amnèsia. Pèrdua de memòria. Hi ha dos tipus d'amnèsia:
  • Anterògrada. Pèrdua de memòria relativa a fets que van ocórrer després de l'acció de l'agent etiològic.
  • Retrògrada. Pèrdua de memòria sobre fets que van ocórrer abans de l'acció de l'agent etiològic.

• Ansietat. Anticipació aprensiva d'un dany o desgràcia futurs, acompanyada d'un sentiment de disfòria o de símptomes somàtics de tensió. L'objectiu del dany anticipat pot ser intern o extern.
• Ataxia. Pèrdua parcial o completa de la coordinació del moviment muscular voluntari.
• Atenció. Capacitat per centrar-se de manera persistent en un estímul o activitat concrets. Un trastorn de l'atenció pot manifestar-se per distraibilidad fàcil o per dificultat per realitzar tasques o concentrar-se en el treball.
• Catalèpsia. Flexibilitat cèria: manteniment rígid d'una posició corporal durant un període prolongat de temps.
• Cataplexia. Episodis de pèrdua bilateral sobtada del to muscular que provoca el col lapse de l'individu, sovint en associació amb emocions intenses com riure, còlera, por o sorpresa.
• Comportament catatònic. Importants anormalitats motores que inclouen immobilitat motora (és a dir, catalèpsia o estupor), certs tipus d'activitat motora excessiva (agitació aparentment no intencionada ni influïda per estímuls externs), negativisme extrem (resistència aparentment immotivada a seguir instruccions o als intents de ser mobilitzat) o mutisme, certes postures o moviments estereotipats i ecolàlia o Ecopraxies.
• Crisi d'angoixa. Períodes discrets en què es produeix inici sobtat d'aprensió, por o terror intensos, sovint associats a la sensació de mort imminent. Durant aquestes crisis hi ha símptomes com alteració de la respiració o sensació d'ofec, palpitacions, opressió precordial o pols accelerat, dolor o molèsties toràciques, sufocació, i por a tornar-se boig oa perdre el control. Les crisis d'angoixa poden ser inesperades (no suscitades) quan l'inici de la crisi no s'associï amb un precipitant situacional, passant com a «plogut del cel», determinada situacional,
  predisposada situacionalment, quan la crisi tendeixi a produir-se en l'exposició a un precipitant situacional, però no s'associï invariablement amb ell.
• Desorientació. Confusió sobre l'hora del dia, la data o l'estació (temporal), sobre on hi ha un (lloc) o de qui és (persona).
• Despersonalització. Alteració de la percepció o experiència d'un mateix, de manera que un se sent separat del propi cos o dels propis processos mentals, com si es tractés d'un observador exterior (p. ex., Sentint-se com si un estigués somiant).
• Desrealització. Alteració de la percepció o experiència del món extern de manera que aquest sembla estrany i irreal (p. ex., Les persones poden semblar desconegudes o mecàniques).
• Disàrtria. Articulació imperfecta de la parla a causa d'alteracions del control muscular.
• Discinèsia. Distorsió de moviments voluntaris amb activitat muscular involuntària.
• Disfòria per la identitat sexual. Disgust persistent per algunes, o totes, de les característiques físiques o papers socials que connoten el mateix sexe biològic.
• Dissociació. Alteració de les funcions normalment integrades de consciència, memòria, identitat, o percepció de l'ambient. El trastorn pot ser sobtat o gradual, transitori o crònic.
• Disòmnies. Trastorns primaris del son o del despertar caracteritzats per insomni o hipersòmnia com a principal símptoma actual. Les disòmnies són trastorns de la quantitat, la qualitat o la temporalitat del son.
• Dispersió. Vegeu Descarrilament.
• Distonia. Alteració del to muscular.
• Distraibilidad. Incapacitat per mantenir l'atenció, és a dir, el pas d'una àrea o tema a un altre, amb una provocació mínima, o fixació excessiva de l'atenció en estímuls externs poc importants o irrellevants.
• Ecolàlia. Repetició (eco) patològica, pròpia d'un lloro i aparentment sense sentit d'una paraula o frase acabada d'emetre per una altra persona.
• Ecopraxies. Repetició per imitació dels moviments d'una altra persona. L'acció no és voluntària i té un caràcter semiautomàtic i incontrolable.
• Estat d'ànim. Emoció generalitzada i persistent que acoloreix la percepció del món. Són exemples freqüents d'estat d'ànim la depressió, alegria, còlera i ansietat. A diferència de l'afecte, que es refereix a canvis més fluctuants en el «temps» emocional, l'estat d'ànim es refereix a un «clima» emocional més persistent i sostingut. Aquests són els tipus d'estat d'ànim:
  • Disfórico. Estat d'ànim desagradable, tal com tristesa, ansietat o irritabilitat.
  • Elevat. Sentiment exagerat de benestar, eufòria o alegria. Una persona amb estat d'ànim elevat pot dir que se sent «a dalt», «en èxtasi», «al cim del món» o «pels núvols».
  • Eutímic. Estat d'ànim dins de la gamma «normal», que implica l'absència d'ànim deprimit o elevat.
  • Expansiu. Absència de control sobre l'expressió dels propis sentiments, sovint amb sobrevaloració del significat o importància propis.
  • Irritable. Fàcilment enutjat i susceptible a la còlera.

• Estat intersexual. Estat en què un individu manifesta mescladament, i en diferents graus, característiques de cada sexe, incloent formes físiques, òrgans reproductius i comportament sexual.
• Estressant psicosocial. Qualsevol esdeveniment o canvi vital que es pugui associar temporalment (i potser causalment) a l'inici, ocurrència o exacerbació d'un trastorn mental.
• Estupor. Estat en el qual no es respon a l'estimulació i s'acompanya d'immobilitat i mutisme.
• Fase residual. La fase d'una malaltia que passa després de la remissió dels símptomes florits o de la síndrome complet.
• Fòbia. Por persistent i irracional cap a un objecte, situació o activitat específics (l'estímul fòbic), que dóna lloc a un desig incoercible de evitar-ho. Això sol conduir a evitar l'estímul fòbic o afrontar amb terror.
• Fuga d'idees. Un flux gairebé continu de parla accelerada, amb canvis temàtics bruscos, que habitualment es basen en associacions comprensibles, estímuls que distreuen l'atenció o jocs de paraules. Quan és greu, la parla pot ser incoherent i desorganitzada.
• Grandesa. Avaluació desmesurada del valor, poder, coneixements, importància o identitat d'un mateix. Quan és extrema, la grandesa pot aconseguir proporcions delirants.
• Parla urgent. Parla que és excessiva en quantitat, accelerada i difícil o impossible d'interrompre. Usualment és d'excessiu volum i empàtica. Sovint la persona parla sense cap incitació social i pot continuar fent-ho tot i que ningú l'escolti.
• Hiperacúsia. Sensibilitat dolorosa als sons.
• Hipersòmnia. Excessiva somnolència, manifestada per son nocturn prolongat, dificultat per mantenir un estat d'alerta durant el dia o episodis diürns de son no desitjats.
• Idea delirant. Falsa creença basada en una inferència incorrecta relativa a la realitat externa que és fermament sostinguda, malgrat el que gairebé tothom creu i malgrat que fa constitueix una prova o evidència incontrovertible i òbvia en cas contrari. La creença no està acceptada ordinàriament per altres membres de la subcultura o cultura a la qual pertany el subjecte (p. ex., No és un article de fe religiosa). Quan una creença errònia implica un judici de valor, només es considera idea delirant quan el judici és tan extrem que desafia tota credibilitat. La convicció delirant es produeix al llarg d'un continu i de vegades pot inferir del comportament de l'individu. Sovint és difícil distingir entre una idea delirant i una idea sobrevalorada (en aquest cas l'individu té una creença o idea no raonable, però no la sosté tan fermament com en el cas d'una idea delirant). Les idees delirants es subdivideixen d'acord amb el seu contingut. Alguns dels tipus més freqüents són els següents:
  • Gelosia delirant.Idea delirant que és traït pel company sexual.
  • De grandesa. Idea delirant de valor, poder, coneixements o identitat exagerats, o d'una relació especial amb una deïtat o una persona famosa.
  • De referència. Idea delirant que la seva temàtica és que certs fets, objectes o persones de l'ambient immediat del subjecte adopten una significació particular i desusada. Aquestes idees delirants solen ser de naturalesa negativa o pejorativa, però també poden ser de grandiositat. Difereixen de les idees de referència, on la falsa creença no se sosté tan fermament ni està tan organitzada com una veritable creença.
  • Si és controlat. Idea delirant en què certs sentiments, impulsos o actes s'experimenten com si estiguessin sota el control d'alguna força externa més que sota el d'un mateix.
  • Difusió del pensament. Idea delirant que els propis pensaments estan sent difosos en veu alta de manera que poden ser percebuts per altres.
  • Erotomaníaco. Idea delirant que una altra persona, habitualment d'estatus superior, està enamorada del subjecte.
  • Estranya. Idea delirant que implica un fenomen que la cultura del subjecte consideraria totalment inversemblant.
  • Inserció del pensament. Idea delirant que certs pensaments propis no són d'un mateix, sinó que més aviat són inserits en la pròpia ment.
  • Persecutòria. Idea delirant el tema central és que el subjecte (o algú proper a ell) està sent atacat, turmentat, colpejat, perseguit o es conspira contra ell.
  • Somàtica. Idea delirant el principal contingut pertany a l'aparença o funcionament del propi cos.

• Idea sobrevalorada. Creença persistent i no raonable que es manté amb menys intensitat que la idea delirant (és a dir, el subjecte és capaç d'acceptar la possibilitat que la seva creença pot no ser certa). La creença no és acceptada habitualment per altres membres de la cultura o subcultura a què pertany el subjecte.
• Ideació paranoide. Ideació que implica sospites o creença d'estar sent turmentat, perseguit o tractat injustament, però de proporcions inferiors a les d'una idea delirant.
• Idees de referència. Sensació de que certs incidents causals o que determinats esdeveniments externs tenen un significat particular i desusado que és específic per a cada subjecte. Ha de distingir d'un deliri de referència, en el qual hi ha una creença sostinguda amb convicció delirant.
• Identitat sexual. Convicció interna d'una persona sobre ser home o dona.
• Il.lusió. Percepció o interpretació errònia d'un estímul extern real, per exemple, escoltant la remor d'unes fulles o el so d'unes veus. Vegeu també lucinació.
• Incoherència. Llenguatge o pensament que és essencialment incomprensible als altres perquè les paraules o les frases s'uneixen sense una connexió lògica o significativa. La irregularitat ocorre dins de les oracions, a diferència del descarrilament o dispersió, on l'alteració es produeix entre les oracions. La incoherència de vegades ha estat anomenada «amanida de paraules" per posar de manifest el grau de desorganització lingüística. No s'han de considerar com incoherència certes construccions escassament gramaticals o usos idiomàtics característics d'una cultura o regió particulars, una manca d'escolarització o un baix nivell intel lectual. El terme no sol aplicar-se quan hi ha proves que el trastorn de la parla es deu a una afàsia.
• Insomni. Queixes subjectives de dificultat per conciliar el son o romandre dormit oa causa de la mala qualitat del son. Aquests són els tipus d'insomni:
  • Insomni inicial. Dificultat per conciliar el son.
  • Insomni mitjà. Despertar a mitjanit després d'haver conciliat la son, encara que amb dificultats.
  • Insomni terminal. Despertar abans de l'hora usual de fer-ho, amb incapacitat per reprendre el son.

• Lentitud psicomotora. Alentiment generalitzat visible dels moviments i de la parla.
• Macropsia. Percepció visual que els objectes són més grans del que realment són.
• Mecanisme de defensa. Procés psicològic automàtic que protegeix l'individu de l'ansietat i de la consciència d'amenaces o perills externs o interns. Els mecanismes de defensa mediatitzen la reacció de l'individu davant els conflictes emocionals i davant les amenaces externes. Alguns mecanismes de defensa (p. ex., Projecció, dicotomització, i «acting out») són gairebé sempre desadaptatius. D'altres, com la supressió i la negació, poden ser desadaptatius o adaptatius en funció de la seva gravetat, inflexibilitat i el context en què ocorrin.
• Medicament agonista. Substància química extrínseca a les substàncies produïdes endògenament, que actua sobre un receptor i és capaç de produir l'efecte màxim que es pot assolir estimulant aquest receptor. Un agonista parcial només és capaç de produir menys de l'efecte màxim, encara que s'administri en concentració suficient per a fixar-se a tots els receptors disponibles.
• Medicament agonista / antagonista. Substància química extrínseca a substàncies produïdes endògenament que actua sobre una família de receptors (com els receptors dels opiacis m, Dyk), de manera que és un agonista o agonista parcial respecte d'un tipus de receptor i antagonista respecte d'un altre.
• Medicament antagonista. Substància química extrínseca a les substàncies produïdes endògenament que ocupa un receptor, no produeix efectes fisiològics i impedeix que factors químics endògens i exògens produeixin algun efecte en el receptor.
• Micròpsia. Percepció visual que els objectes són menors del que realment són.
• Moviments estereotipats. Comportament motor repetitiu, aparentment impulsiu i no funcional (per ex., Sacsejar o moure les mans, balancejar el cos, colpejar el cap, rosegar objectes, automorderse, punxar la pell o els orificis corporals, colpejar el propi cos).
• Nistagme. Moviment rítmic involuntari dels ulls, que consisteix en tremolors ràpids de petita amplitud en una direcció i un moviment recurrent, major, més lent, en la direcció oposada. El nistagme pot ser horitzontal, vertical o rotatori.
• Paper o rol sexual. Actituds, patrons de comportament i atributs de personalitat definits per la cultura en què l'individu viu com papers socials estereotipadament «masculins" o "femenins".
• Parasomnia. Comportament o fets fisiològics anormals que ocorren durant el son o en les transicions son-vigília.
• Pensament màgic. Creença errònia que els propis pensaments, paraules o actes causaran o evitar un fet concret d'una manera que desafia les lleis de causa i efecte comunament acceptades. El pensament màgic pot formar part del desenvolupament normal del nen.
• Personalitat. Patrons duradors de percebre, relacionar-se i pensar sobre l'ambient i d'un mateix. Els trets de personalitat són aspectes prominents de la personalitat que es manifesten en una àmplia gamma de contextos socials i personals importants. Els trets de personalitat només constitueixen un trastorn de personalitat quan són inflexibles i desadaptatius i provoquen malestar subjectiu o dèficit funcional significatiu.
• Pròdrom. Signe o símptoma premonitori o anticipat d'un trastorn.
• Psicòtic. Aquest terme ha rebut històricament nombroses definicions diferents, cap de les quals ha aconseguit ser acceptada universalment. La definició més estricta de psicòtic es limita a idees delirants o lucinacions prominents, en absència de consciència sobre la seva naturalesa patològica. Una definició una mica menys restrictiva també inclouria lucinacions significatives que l'individu accepta com experiències lucinatòries. Encara és més àmplia una definició que inclogui també altres símptomes positius d'esquizofrènia (és a dir, parla desorganitzada, comportament intensament desorganitzat o catatònic). Finalment, el terme ha estat definit conceptualment com una pèrdua dels límits del jo o una important alteració de la verificació de la realitat.
• Retrospectiva. Recurrència d'un record, sentiment o experiència perceptiva del passat.
• Sexe. Status biològic d'una persona en quant home, femella o incert. En funció de les circumstàncies, aquesta determinació pot basar-se en l'aparença dels genitals externs o del cariotip.
• Signe. Manifestació objectiva d'un estat patològic. Els signes són observats pel clínic més que descrits per l'individu afectat.
• Síndrome. Agrupació de signes i símptomes basada en la seva freqüent coocurrència, que pot suggerir una patogènia, una evolució, uns antecedents familiars o una selecció terapèutica comuns.
• Sinestèsia. Estat en què una experiència sensorial estimula una altra modalitat d'experiència sensorial (p. ex., Un so produeix la sensació d'un color particular).
• Símptoma. Manifestació subjectiva d'un estat patològic. Els símptomes són descrits per l'individu afecte més que observats per l'examinador.
• Símptoma de conversió. Pèrdua o alteració del funcionament sensorial o motor voluntari que suggereix una malaltia mèdica o neurològica. Se suposa que certs factors psicològics estan associats al desenvolupament del símptoma, de manera que el símptoma no s'explica del tot per una malaltia mèdica o neurològica ni pels efectes directes d'una substància. El símptoma no està produït intencionadament ni és fingit, i no està sancionat culturalment.
• Símptomes psicòtics congruents amb l'estat d'ànim. Idees delirants o lucinacions el contingut és plenament coherent amb els temes típics d'un estat d'ànim deprimit o maníac. Si l'ànim és depressiu, el contingut de les idees delirants o les lucinacions consistirà en temes d'inadequació personal, culpa, malaltia, mort, nihilisme o càstig merescut. El contingut del deliri pot incloure temes de persecució si parteixen de conceptes autodespectivos com un càstig merescut. Si l'ànim és maníac, el contingut dels deliris o lucinacions inclourà temes sobre valor, poder, coneixements o identitat exagerats o sobre una relació especial amb una deïtat o persona famosa. El contingut del deliri pot incloure temes de persecució si es basen en conceptes com un valor exagerat o un càstig merescut.
• Tic. Moviment motor o vocalització involuntaris, sobtats, ràpids, recurrents, no rítmics i estereotipats.
• Transsexualisme. Important disfòria per la identitat sexual associada a un desig persisteixen-et de fer-se amb les característiques físiques i els papers socials que connoten l'altre sexe biològic.

Glossari de termes tècnics
Les definicions del glossari s'han inspirat en les següents fonts: DSM-III; DSM-III-R; American Psychiatric Glossary, 6. a ed.; Penguin Dictionary of Psychology; Campbell's Psychiatric Dictionary, 6. a ed.; Stedman's Medical Des-tionary, 19. a ed.; Dorland's Illustrated Medical Dictionary, 25. a ed., i Webster's Third New International Dictionary

El trauma psíquic és una experiència (succés) que amenaça profundament el benestar (o fins i tot la vida) d'un individu, de manera directa o indirecta en ser testimoni d'un succés que envolta mort, dany o amenaça a la integritat física d'una altra persona. La persona exposada al succés respon amb por intens, sentit d'incapacitat d'exercir control o horror. És el més semblant a una ferida psicològica, utilitzant els termes biològics de ferida, la diferència és que no hi ha una petjada o una cicatriu visual física.

La majoria de persones som resistents als cops que la vida ens depara, encara que durant un cert temps podem romandre desorientats i passar un període  amb una certa desadaptació, que sols durar aproximadament un mes. En cassos mes greus aquests processos solen durar mes temps i potser la seva resolució requerirà de mes temps i es recomanable buscar ajuda professional

Entre els principals fets que solen ser traumàtics trobem:

• Mort sobtada d'algun membre de la família
• Accidents tràfic, doméstics,..
• Asalts i agressions físiques
• Agressions i abusos sexuals
• Separacions i divorcis
• Desastres i catàstrofes
• Acomiadaments de la feina
• Segrestos i extorsions
• Mobbing ( assetjament en el lloc de treball)
• Bulling ( assetjament a l'escola)

En la societat actual es presenten cada vegada amb més assiduïtat problemes per establir i mantenir relacions, sobretot, per mantenir relacions amoroses. Els divorcis i separacions no són més que la punta de llança dels conflictes subjacents en les relacions de parella.
L'elecció de parella estable, amb la qual volem desenvolupar el nostre projecte de vida és sens dubte una de les decisions més importants que prenem en la nostra vida, ja que d'això depèn el nostre futur, cobrir necessitats bàsiques, necessitats afectives, sexuals, necessitats d'èxit i autoestima, educació dels fills, pla de vida familiar, organització del temps lliure, ...

Són molts els factors que poden desembocar en situacions de crisis en les parelles o matrimonis, de manera que es veu compromés el benestar i la continuïtat de la mateixa.

La teràpia de parella és una bona opció per a aquelles parelles o matrimonis que s'hagin immersos en un cicle negatiu i d'insatisfacció i que volen millorar la seva situació actual davant de crisis que podem agrupar:

• crisis evolutives, de desenvolupament personal, neixement dels fills, malalties
• crisis  de tipus relacional ; infidelitats, gelosiea, separacions i divorcis, etc.
• Habilitats personals i de relació: comunicació, empatia, assertivitat, solució de problemes, afrontament de conflictes
• Problemes en la esfera sexual

Les disfuncions sexuals o trastorns sexuals es caracteritzen per una alteració dels processos propis del cicle de la resposta sexual o per dolor associat amb la realització de l'acte sexual.

El cicle complet de la resposta sexual pot dividir-se en les següents fases:

• Desig: Aquesta fase consisteix en fantasies sobre l'activitat sexual, en forma d'imatges, pensaments, .. i el desig de dur-les a terme.
• Excitació: Aquesta fase consisteix en la sensació subjectiva de plaer sexual i va acompanyada de canvis fisiològics. En l'home són la tumescència (inflor-engrandiment) del penis i l'erecció. En la dona són la vasocongestión generalitzada de la pelvis, la lubricació i expansió de la vagina, i la tumefacció dels genitals externs.
• Orgasme: Aquesta fase consisteix en el punt culminant del plaer sexual, amb l'eliminació de la tensió sexual i la contracció rítmica dels músculs del perineu i dels òrgans reproductors. En l'home hi ha la ejaculació, (emissió de semen). En la dona es produeixen contraccions (no sempre experimentades subjectivament com a tals) de la paret del terç extern de la vagina.
• Resolució: Aquesta fase consisteix en una sensació de relaxació muscular i de benestar general.
  
  

Els trastorns de la resposta sexual poden aparèixer en una o més d'aquestes fases. L'origen de les disfuncions sexuals pot ser múltiple, des de causes psicològiques com a presència de conflictes personals, estrès, conflictes en la parella, .. causes de tipus físic (malalties, diabetis, ..), com per l'ús de medicació (antihipertensius, antidepressius,..).

Portal de Sexologia

Al llarg del nostre cicle vital, és a dir des del moment del nostre naixement fins a la vellesa i el final de la vida, anem a trobar en diferents moments o etapes que podríem considerar etapes crítiques o crisis existencials.

Per exemple en la meitat de la vida el que s'ha anomenat la crisi dels 40 es correspondria amb un període de la nostra vida (la meitat més o menys) on avaluaríem metes i èxits obtinguts. Un altre moment per exemple de canvi en la dona pot ser el cessament definitiu de la menstruació (menopausa) que passa entre els 43 i els 50 anys, que acaba amb la capacitat reproductiva de la dona.

La història de la nostra vida va a compartir moments plàcids i estables amb moments de major desequilibri o crisi, sobretot quan apareixen noves demandes o exigències de l'entorn que van a exigir-nos un esforç d'adaptació. Entre ambdós períodes necessitarem de temps de transició per resoldre la crisi i adaptar. Per tant necessitarem habilitats i recursos per afrontar aquests canvis a través del temps.

En altres ocasions aquests canvis seran abruptes, inesperats, generant-se un estat de gran inestabilitat emocional, es trenca l'equilibri previ. La incertesa del que vindrà ens espanta. Si ens veiem sobrepassats és quan parlem de la crisi pròpiament dita.

En definitiva podem entendre la crisi quan un determinat succés amenaça amb alterar l'equilibri personal, tant en sentit favorable com advers.

Les crisis no cal entendre-les com estats estrictament negatius, són també un moment d'oportunitat per créixer i modificar aspectes personals, poden convertir-se en ocasions en una finestra oberta a altres possibilitats o nous projectes.

Totes les persones en un moment donat de les nostres vides podem presentar conductes desajustades o inadequades, sense que per això hàgim de entendre-ho com una malaltia o trastorn.

De vegades la frontera que divideix un problema d'un no problema, o la frontera entre salut i malaltia, trastorn o no trastorn, no és tan clara com es pretén en els manuals de diagnòstic en salut mental. Un aspecte clau per a desxifrar si ens trobem davant d'un problema que requereix atenció, és fixar-nos en la seva presència, freqüència, durada i intensitat, veure si dificulta el nostre desenvolupament habitual o ens genera conflictes en les relacions amb els altres.

De vegades, a causa de la tendència que tenim a minimitzar els nostres aspectes negatius, solem negar l'existència de dificultats, sent llavors els altres ens que ens apunten i aconsellen que busquem ajuda, ja que ells sí que observen un problema. Sota el títol de Trastorns de Conducta s'engloben diferents desordres d'conducta o trastorns que tenen a veure amb dificultats en el control d'impulsos, trastorns addictius, agressivitat o conducta inhibida.

Qüestionari de valoració de control d'impulsos

En l'episodi maníac la persona presenta un estat d'ànim anormal i persistentment elevat, expansiu o irritable, que dura com a mínim 1 setmana.

La persona experimenta una autoestima exagerada o grandiositat
Disminució de la necessitat de dormir.
Sensació d'una elevada energia i potencial anormal
La persona es presenta més xerraire del que és habitual o verborrea (no para de parlar)
Fuga d'idees (dispersió) o experiència subjectiva de que el pensament està accelerat
Distraibilidad o atenció desmesurada a estímuls banals o irrellevants
Augment de l'activitat intencionada (ja sigui socialment, a la feina o els estudis, o sexualment) o agitació psicomotora
Implicació excessiva en activitats plaents que tenen un alt potencial per produir conseqüències greus (per ex., Compres irrefrenables, indiscrecions sexuals o inversions econòmiques esbojarrades)

Quan es presenta un estat maníac parcial o limitat d'intensitat és diagnosticat com episodi hipomaníac

El terme AGORAFOBIA , prové de agora ( mercat) i fòbia ( por), és a dir por al mercat. Habitualment la agorafobia es presenta al costat del trastorn de crisi d'ansietat o pànic, encara que no sempre.

• La característica essencial de la agorafobia és l'aparició d'ansietat -por- intensa en la persona al trobar-se en llocs o situacions on escapar pot resultar difícil. O bé en el cas d'aparèixer una crisi d'angoixa el fet de no disposar d'ajuda.
• Aquesta por o temor pot associar-se a tenir una crisi d'ansietat davant determinades situacions, llocs, i pensar que sobrevingui una crisi d'inestabilitat o por a esvair-se, perdre el control, ofegar-se ( per la sensació de falta d'aire), que li falli el cor,....
• Aquesta ansietat sol conduir de forma típica a comportaments permanents d'evitació de múltiples situacions, entre els quals cap citar l'estar sol dintre o fora de casa; barrejar-se amb la gent; viatjar en automòbil, autobús, ficar-se al metro, viatjar en avió; o trobar-se en un pont o en un ascensor.
• Algunes persones són capaces d'exposar-se a les situacions temudes, si bé aquesta experiència els produïx un considerable terror. Sovint, a moltes persones que pateixen de agorafobia els resulta més fàcil encarar-se a les situacions temudes si es troben en companyia d'un familiar o conegut. La conducta d'evitació d'aquestes situacions pot conduir a un deteriorament de la capacitat per a efectuar viatges de treball o per a portar a terme les responsabilitats domèstiques (p. ex., anar al supermercat, dur els nens al col·legi, mèdic,.).
• És un trastorn que pot arribar a ser bastant incapacitant per a la persona que el pateix, ja que limita molt la seva llibertat de desplaçaments . Sense tractament pot evolucionar cada vegada mes restringin aquesta llibertat de desplaçaments sobretot si la persona ho ha de fer sola.

Un episodi depressiu afecta de manera global l'estat afectiu-emocional de la persona que el pateix i afecta la seva activitat diària o quotidiana. Els dos eixos principals de l'episodi depressiu són ESTAT D'ÀNIM DEPRESSIU i PÈRDUA D'INTERÈS O DE LA CAPACITAT DE EXPERIMENTAR PLAER per les coses, fins i tot les tasques més senzilles i quotidianes, durant un període superior a dues setmanes. Generant un malestar significatiu en la major part d'àrees importants de la vida de la persona: familiar, laboral, social, ..

La persona se sent trist o buida
Disminució acusada de l'interès o de la capacitat per al plaer en gairebé totes les activitats.
Pèrdua important de pes sense fer règim o augment de pes o pèrdua o augment de la gana.
Insomni o hipersòmnia.
Agitació o alentiment psicomotors.
Fatiga o pèrdua d'energia.
Sentiments d'inutilitat o de culpa excessius o inapropiats
Disminució de la capacitat per pensar o concentrar-se, o indecisió.
Pensaments recurrents de mort (no només por a la mort), ideació suïcida recurrent sense un pla específic o una temptativa de suïcidi o un pla específic per suïcidar-se.

L'ANSIETAT GENERALITZADA es pot observar en una persona per una preocupació excessiva , com si estigués sempre a l'expectativa, amb preocupacions aprehensives durant períodes de temps superior als 6 mesos. La persona té dificultats per a controlar aquest estat de constant preocupació i s'acompanya de sensacions d'inquietut general, fatiga i dificultats per a concentrar-se, irritabilidad, , tensió muscular i trastorns de la son .

DIPTICO EXPLICATIVO Trastorno de ansiedad generalizada

• Les preocupacions en la mayoria d'ocasions són clarament desproporcionades
• Acostumen a preocupar-se per les circumstàncies normals de la vida diària, com són les possibles responsabilitats laborals, temes econòmics, la salut de la seva família, els petits fracassos dels seus fills i els problemes de caràcter menor (p. ex., les feines domèstiques, la reparació de l'automòbil o l'arribar tard a les reunions).
• A pesar d'adonar-se que la seva preocupació és excessiva a aquestes persones els resulta difícil oblidar aquestes preocupacions per a poder dedicar l'atenció necessària a les tasques que estan realitzant. Encara que no sempre reconeixen que les seves preocupacions resulten excessives..
• En general solen ser persones que necessiten tenir un control exagerat i rígid de tot quant els envolta, però realment poques vegades aconsegueixen gaudir o relaxar-se en les activitats quotidianes més simples.- La persona amb ansietat generalitzada viu en un estat de permanent preocupació.

"Podent sentir-se turmentades la major part del temps."

En els darrers temps han anat apareixent pronòstics, que de vegades més aviat semblen profecies, sobre que la depressió d'aquí a uns quants anys serà el segon trastorn o malaltia en importància per la seva afectació a nivell mundial, darrere de les malalties cardiovasculars. Aquests auguris no estan realitzats per pessimistes o falsos profestas, són de la pròpia OMS, Organització Mundial de la Salut.

Més enllà d'entrar a debatre sobre si la depressió té principalment un origen o causa orgànica o més aviat psicològica, sembla que hi acord en classificar els tipus de depressió en dos grans grups; 'les depressions endògenes (que se'ls atribueix una causa orgànica) i les depressions exògenes (que s'atribueixen a una causa o factor ambiental, és a dir, reactives a problemes de les persones).

Però jo segueixo pensant, que el que realment hi ha darrere de la majoria de depressions, tant endògenes, com exògenes, és senzillament infelicitat, si no aconseguim donar sentit a les nostres vides, si els obstacles en el camí ens superen o les pedres ens colpegen una i una altra vegada, o els estils de vida que gaudim en una societat "moderna" ens allunya de gaudir de les coses senzilles, molt probablement les energies s'esgoten i les piles es fonen, que vindria a ser ni més ni menys que això que anomenem depressió.

Si de cas penses que algun laboratori aconseguirà algun dia fabricar la pastilla de la felicitat, llàstima, em sembla que per aquest camí no anem bé. Els psicofàrmacs són útils, bàsicament per recarregar les piles, però no per a resoldre el que únicament és responsabilitat nostra, transitar per la vida amb objectius, metes, il.lusions, resistir davant els cops, enfortir-després de les debilitats, potser sent amables amb les coses que ens envolten, ens resultarà més senzill.

Escala de depressió de Beck

En aquesta secció es descriuen els principals quadres o trastorns d'ansietat, però abans d'acudir a ells permeteu-me unes reflexions, sobretot, si la teva consulta d'aquestes pàgines té a veure amb algun problema que has patit o pateixes en l'actualitat i es manifesta en forma d'ansietat.

Quan apareixen els símptomes d'ansietat, rarament apareixen de cop, hi han senyals prèvies potser de caràcter lleu i que la persona atribueïx a estrès o fatiga, menyspreant que tals símptomes actuan com una alarma que ens informa que hi ha alguna cosa en les nostres vides que no camina bé. Quan la persona acudeix al seu metge de família, amb tota probabilitat li prescriurà un psicofármac, algun tipus de tranquilitzant per a combatre l'ansietat, que possiblement li seran d'ajuda en els moments inicials, però que de poc serviran si la persona no ha entès que aquests senyals d'alarma li estan convidant a parar i reorientar aspectes de la seva vida ( passada o present) o de la seva persona, o la manera que està afrontant aspectes de la seva vida en el moment present.

Si girem el cap en una altre direcció, es possible que aquesta ansietat inicial vagi prenent cos, i potser augmenti la seva intensitat o apareguin nous símptomes.

L'ansietat en termes generals no és greu ( en termes de mortalitat), ara bé, pot arribar a ser incapacitant i limitadora, afectant la vida d'una persona de manera significativa.

Els trastorns d'ansietat duraders solen anar acompanyats inevitablement de trastorns de l'estat d'ànim ; en forma de postració, desànim, depressió,...

Prendre un paper actiu, conscient que alguna cosa està succeint en la meva vida i demanar ajuda professional de manera immediata et donarà armes i recursos perquè l'ansietat no es converteixi en un problema en la teva vida

En aquesta secció es troben descrits els principals trastorns psicològics pels quals les persones solen demandar ajuda a un psicòleg. La informació intenta ser senzilla i descriptiva.

Pensa que cada persona viu d'una determinada manera els seus símptomes i a més amb un significat propi. Al llarg de les descripcions dels trastorns podràs trobar en algun d'ells algun enllaç que et durà a qüestionaris,  que t'ajudaran a descriure amb millor detall el que ocorre amb tu , també podrás trobar enllaços a informació més exhaustiva i documents que podràs consultar

Si tens qualsevol dubte o necessites ampliar informació no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.